A la memòria d'en Bep

Era a Sant Sebastià quan em va arribar la trista nova de la mort de Bep Marquès a través de missatges d'amics, que em transmetien la seva pena per la desaparició de l'impressor, artista i activista cultural gironí. Vaig telefonar a una amiga que l'estimava molt per parlar una mica d'ell i així, doncs, per recordar-lo com l'home ferm que sempre va mantenir-se en un cert marge, que no vol dir en la marginació, per observar el món amb una actitud crítica vers els abusos dels poderosos, el cinisme polític, el conservadorisme cultural, la pobresa moral, el conformisme davant la injustícia social. Era un home d'esquerres sense dogmatismes, però tampoc sense renúncies, aquelles per les quals l'esquerra ha perdut la seva identitat. Bep Marquès venia de la lluita antifranquista i mai no va deixar de lluitar a través del pensament i la paraula, el treball artístic, l'acció cultural. Amb constància i sense exhibicionismes. És moralment bell que, vivint en el dolor de la pèrdua, la seva vídua, Maria Carme Turon, i els seus fills Pau, Marc i Marta hagin transmès aquest missatge: “Continuarem la lluita gràcies als valors que hem après al seu costat.” L'honestedat deixa llavors. També m'agradaria haver après alguna cosa d'ell per continuar la lluita.

Vaig conèixer Bep Marquès perquè vam coincidir al primer Consell de les Arts i de la Cultura de l'Ajuntament de Girona. Sempre ens preguntàvem què hi fèiem i si allò que fèiem servia per res. Passat el temps, encara ens ho preguntàvem. Però, i em consta que no només ho va ser per mi, almenys va ser bo per conèixer-nos. Era un gust conversar-hi perquè cada cop t'adonaves que el seu rostre seriós amagava un afinat sentit de l'humor. Aquella tarda en què vaig saber de la seva mort no vaig trobar a Sant Sebastià ningú que el conegués per brindar junts a la memòria de Bep Marquès amb una copa de vi consistent i gustós. Així li agradava el vi, la vida i la gent. Ho vaig fer sola agraint-li les bones converses, el seu bon acolliment, el vi bo, la seva vida bona.