Riquer i Ranicki

L'atzar ha volgut una mica maliciosament que Martí de Riquer i Marcel Reich-Ranicki hagin mort gairebé a la vegada. Qui no sàpiga qui és Reich-Ranicki pot picar el seu nom al Google. Veurà que ha estat el crític literari més important d'Alemanya de la segona meitat del segle XX. I també veurà que era jueu, que es va escapar pels pèls del gueto de Varsòvia i que els seus pares van ser gasejats. Un cop Günter Grass li va etzibar: “Tu què ets, alemany, polonès o què?” I Ranicki li va dir: “Jo sóc mig polonès, mig alemany i completament jueu.” Convertit en una patum, mai no va intentar complaure l'audiència amb els seus judicis sobre la cultura germànica, que estimava com s'estimen les coses de veritat, amb una forta sensació d'abisme.

Veure Ranicki aplaudit per un auditori ple d'alemanys fa impressió perquè ni Riquer –ni cap altre català– no hauria assolit mai el reconeixement parlant amb la mateixa cruesa de la seva relació amb la cultura espanyola. És veritat que Riquer era un gran mestre, un erudit i que a més tenia una prosa amable, de bona persona. També és veritat que Ranicki ho va tenir més fàcil per pensar en veu alta sobre temes espinosos perquè els alemanys van perdre la guerra davant la democràcia americana. Però la figura de Riquer i les necrològiques que se li han dedicat són una bona explicació del nivell retòric que té el debat entre Barcelona i Madrid. He llegit que Riquer era l'últim humanista europeu. Home. Jo diria que mentre que Ranicki era un humanista com l'Erasme de l'Elogi de la follia, Riquer era un humanista com l'Erasme que va deixar penjat Carles V a la dieta de Worms. Tot i que la cultura no és mai ornamental, a les seves memòries Riquer va dir que no volia parlar de política.

Ara la política ens ha esclatat a les mans i alguns se sorprenen de l'èxit de la Via Catalana o de la manifestació a Palma de Mallorca o de la dialèctica casernària que ens arriba de Madrid. Encara sort que tenim un home de ferro com el president Mas, que de moment no s'ha desviat ni un mil·límetre del camí recte, tot i els fantasmes i els cants de sirenes que li van sortint al pas.