Republicans i unionistes

Aquests són els adjectius utilitzats en el conflicte d'Irlanda del Nord amb el Regne Unit per referir-se, respectivament, als partidaris d'integrar-se en la República d'Irlanda i als partidaris de mantenir-se dins del Regne Unit. La línia divisòria no passa només per la fractura de l'illa en dos estats, sinó també per la clivella sorgida de dues tradicions culturals diferents amb un clar rerefons religiós. A Euskadi, en la campanya electoral del 2001 la Brunete mediàtica associada a l'espanyolisme més ranci va imposar la distinció entre front constitucionalista –els nacionalistes espanyols, que pensaven que guanyarien les eleccions– i front nacionalista –els nacionalistes bascos–. Això va comportar una fractura social que anava més enllà de les opcions electorals i que no ha estat fàcil de recosir en un conflicte amarat, a més i fins fa ben poc, per la violència d'ETA, però també durant anys per la de les clavegueres de l'Estat.

En els darrers anys i a mesura que es consolidava l'aposta pel dret a decidir a Catalunya també han sorgit veus que no han dubtat a desqualificar les opcions polítiques sobiranistes o independentistes considerant-les precisament això, independentistes –com si l'independentisme no fos una opció legal i legítima en un sistema democràtic–. De manera més subtil i insidiosa s'afirma que la societat catalana i els partits catalans havien estat abduïts pel nacionalisme de CiU i l'independentisme d'ERC mitjançant el concurs dels mitjans públics catalans. Avui, es va encara més enllà i es considera que l'abducció ha donat pas a una societat segrestada pels informatius de TV3 i Catalunya Ràdio. En suma, som una societat no madura –com va afirmar de la basca José María Aznar en conèixer els resultats del 2001–, menor d'edat política, no preparada per exercir els nostres drets més elementals –com ho és el dret a decidir– perquè parlem per boca d'altres. En definitiva, com sempre, segueixen sense entendre res. A hores d'ara, tant se val.

Més preocupant és que des de Catalunya estant alguns caiguin en aquest parany i surtin veus que comencen a repartir credencials d'unionistes i patriotes. És un camí doblement errat. D'una banda, perquè en democràcia totes les opcions són legítimes, excepte aquelles que trenquen la convivència apel·lant a la violència, a la xenofòbia, al racisme o a la conculcació de drets fonamentals mitjançant l'ús de la força o la imposició d'unes cotilles institucionals que són totalment inacceptables quan pretenen fer callar la veu dels ciutadans. De l'altra, perquè sovint aquestes credencials són dictades des del sectarisme polític de qui les emet.

El tomb polític de la societat catalana en els darrers anys és evident i són molts els ciutadans que, arran de la sentència del Tribunal Constitucional, han fet el salt de l'autonomisme a la independència sense passar pel nacionalisme tal com s'ha entès tradicionalment i, encara menys, tal com l'ha entès un sobiranisme conservador poc atent a les necessitats socials derivades de la crisi econòmica. I el gran capital democràtic d'aquest salt és l'exigència a decidir en llibertat com es vol escriure el futur. No ens calen, doncs, més credencials que les que es deriven de l'exercici d'aquest dret. I, mentrestant, que ningú esperi cap gest d'un Estat espanyol que s'agrada a si mateix tal com és, homogeneïtzador, irrespectuós, insensible i agressiu amb els fets diferencials i, en l'actual govern del PP, rancuniós i venjatiu (només cal veure els pressupostos de l'Estat aprovats entre el 2012 i el 2014, en què la inversió a Catalunya ha caigut dels 3.145 milions del 2011 als 944 del 2014, una davallada del 70%). No, no ens calen repartidors de credencials que comprometin la cohesió social, perquè “si la gent vota llibertat, Catalunya serà lliure” (Artur Mas).