Legalitat i legitimitat

Són conegudes les dificultats que travessa des de fa molts mesos Catalunya Caixa. El que resultava sorprenent és l'ostracisme dels seus antics presidents, molt especialment d'aquells que, per la seva condició de polítics, van tenir una projecció pública rellevant. La cosa ha canviat des del moment que Narcís Serra ha comparegut al Parlament i, molt especialment, des que la fiscalia anticorrupció ha demanat la seva imputació, acusat d'haver cobrat sous “escandalosos”, que van aprovar uns consellers de Catalunya Caixa que ara també podrien ser imputats. Un cop Catalunya Caixa ja havia rebut els diners del FROB; és a dir, diners públics, aquesta persona va veure com novament s'apujava el seu sou el 13 d'octubre del 2010; és a dir, que mentre l'entitat que ell comandava demanava diners dels nostres impostos, qui els demanava s'apujava les retribucions gràcies als seus fidels consellers. Serra va triplicar la seva retribució entre el 2005 i el 2010 (primer amb dietes i després amb sou).

Tot plegat, convindran amb mi que és poc edificant, per dir-ho suaument, especialment si tenim en compte que Catalunya Caixa ha rebut un total de més de dotze mil milions en ajuts públics; és a dir, 1.600 euros de cada català. Per si encara no en tingués prou, Serra va continuar cobrant per formar part del consell d'administració de Gas Natural en representació de Catalunya Caixa entre el novembre del 2010 i el setembre del 2011, un cop ja havia deixat aquesta entitat d'estalvi. Tanmateix, és possible que no cometés cap delicte, sinó “únicament” una immoralitat de dimensions indescriptibles, perquè el seu càrrec ni tan sols era executiu, sinó representatiu.

Dic això perquè el Parlament de Catalunya va aprovar, amb l'acord de tots els partits, una llei que va tramitar amb caràcter d'urgència l'estiu del 2007 i que permetia que els presidents de les caixes cobressin.

Per tant, potser no som davant de cap il·legalitat, sinó “només” d'un autèntic escàndol legal, si tenim en compte en quin context es va fer. Crec que Serra va ser un bon alcalde de Barcelona i un conseller del govern Tarradellas que va arribar a seduir el president perquè era un animal polític, igual que ell. No entraré a valorar la seva gestió com a ministre de Defensa, perquè no disposo de les dades necessàries. Va servir qui va servir, malgrat que pocs anys abans va saber lliurar-se del servei militar, però aquest no és el tema d'avui, tot i que ja va ser un primer element de reflexió quan sentíem els seus discursos “patriòtics”. Avui, després de recuperar alguna de les seves intervencions per televisió i rellegir els valors que defensava, he sentit vergonya aliena, i comprenc perfectament què deuen sentir els treballadors de Catalunya Caixa. Vergonya aliena per la poca honestedat i la nul·la coherència d'un polític que va fer creure a milers de persones que tenia sensibilitat social; vergonya aliena pel silenci del PSC, el seu partit, i vergonya aliena per la resta de forces polítiques que van votar al Parlament, amb caràcter d'urgència, que calia retribuir amb dietes i sou sense límit persones que no tenien cap altre paper que el representatiu.
Oi que heu sentit parlar del desencís?