El cap de l'oposició...

Enmig dels grans maldecaps generals i les incerteses que viu el país, la setmana vinent assistirem a una seqüència parlamentària que crec que només interessa a alguns polítics: al Parlament es debatrà la figura del cap de l'oposició. Ara, el cap de l'oposició és el diputat que exerceix la presidència del grup parlamentari de l'oposició amb més escons. Càrrec que ocupa el líder d'ERC, Oriol Junqueras. En el debat, ICV-EUiA proposa que la figura del cap de l'oposició quedi vacant perquè Esquerra ha firmat un pacte d'estabilitat amb el grup que té la presidència de la Generalitat. El grup de Ciutadans planteja suprimir la figura del cap de l'oposició. El debat tindrà poc recorregut i serà poc apassionant i caldrà, potser, recordar quan el polític anglès citat amb molta freqüència, Winston Churchill, va denunciar al Parlament britànic que els adversaris polítics, referint-se a l'oposició, els tenia als escons del davant a l'hemicicle del Parlament britànic. De sempre, els mostrava tot el respecte. Mentre que els enemics polítics eren al seu costat, i assenyalava els seus companys de partit i coalició, que s'asseien a la seva mateixa filera.

Quelcom semblant passa en aquests moments a la cambra catalana. Per a la coalició que governa, l'enemic són les diferencies bàsiques que mantenen i visualitzen Convergència i Unió, més que no pas els grups de l'oposició, que ara per ara no mostren gran interès ni convenciment que a mitjà termini puguin governar a Catalunya. Encara no s'ha escoltat mai per veu de cap partit de l'oposició pronunciar amb gran entusiasme el desig que el seu respectiu líder vulgui ser ara mateix el president o presidenta de la Generalitat. Més aviat al contrari. La seva situació política i assumida és precisament estar a l'oposició. Tal com diu la llei, el cap de l'oposició té el tracte d'honorable i ha de ser consultat sobre els assumptes de més importància i fins i tot ha de percebre retribucions i disposar de mitjans humans per exercir el càrrec. Preceptes als quals van renunciat en el seu moment Artur Mas, Joaquim Nadal i Xavier Sabaté. Oriol Junqueras, per la part que li correspondria com a cap de l'oposició, només utilitza alguns assessors parlamentaris.

És difícil entendre que el segon partit més votat col·labori amb el govern i ho compagini amb la tasca de cap d'oposició. Com és difícil interpretar que el partit del govern tingui l'enemic més a casa que no pas a fora i que sovint, quan uns socis es refereixen als altres, utilitzin l'expressió militar: “A terra, que vénen els nostres...”