Guerra, sense trets

Entre una guerra política, sense trets, i una guerra cruenta, sols hi ha una diferència: les baixes. Tenim eleccions europees, estatals, autonòmiques, municipals i ara, el dret a decidir i, és clar, estem en peu de guerra permanentment. Hi ha, doncs, en tot moment, exèrcits, quarters, avantguarda i rereguarda, infanteria i artilleria. Pel que fa a l'aviació i la marina, els pilots es porten l'aparell i els capitans de vaixell, el seu, que resta a port a punt. Els caps de setmana, en disposen privadament. De bombes, en queden algunes de la Guerra Civil (1936-1939) i Duran, com els nens, en volia una de veritat. “I ara! –se li ha dit. –Amb una carbassa grossa amb un cartell pintat <Bomba!>, faràs el mateix!” Les dues veus femenines del PP, les bombes les deixen anar verbalment de totes mides. L'una, programades pel govern i l'altra, fabricades sobre la marxa. Juguen amb foc molt sovint i podria explotar-los-en alguna. És prou curiós: les dones no fan por, respecte, sí. En dir quelcom sonat, hom es voldria espantar, però no hi ha manera. El president Rajoy, a qui també li agrada l'artilleria, temps enrere semblava un castell de foc amb rodes. Ara, una mica socarrimat, deixa la primeria línia de foc a la vicepresidenta. Pel que fa als socialistes, en aquesta fase de pactes d'avantguerra, estan passant un mal moment. A ells, com a tots, el que els va és la majoria absoluta. Tal com estan les coses, aquesta posició s'ha acabat i sols amb els pactes es pot assolir. Hom no sap si aquesta situació és bona o no. Ací, a Catalunya, fa temps que van de cagadubtes, tot i que saben que els convé pactar amb Esquerra o amb Convergència. Si en lloc de mirar el que els separa assumissin el que els apropa, trobarien prou afinitats. Passa que els primers els troben amadrilenyats i sords a la problemàtica de Catalunya; ells als republicans, apagesats, de viure de la seva història i d'una visió limitada del futur català. I, és clar, no arriben a entendre's. Així, sols els queda pactar amb els convergents. La mixtura d'aquest partit en què hi ha de tot, inclosos prodretans, és un aliat que va bé de soci, perquè sempre hi ha un percentatge amb idees afins. No hi ha cap partit que no es menjaria els intocables principis polítics amb torrades i allioli, si amb això obtenia la majoria.

I de l'actual propietat estatal, els amos amb qui pactaran? Els minis que queden no poden treure de problemes a ningú. De fet, grans i petits, resten tots encara disponibles. Tot plegat són pures imaginacions que poden esdevenir fum. Ara bé, Mas pretén fer tot seguit un assaig sonat i transcendent i és capaç d'aconseguir-ho. El remenament polític de pactes suposat pot ser un altre. Els mots catalanisme, sobirania i independència tenen molta força i és d'esperar que tothom sacrifiqui alguna cosa –no pas els principis– per aconseguir en propietat aquesta convicció gairebé genètica: som catalans i res més; n'hi ha ben bé prou!