Dinar de família

L'estampa és real, tot i que fa uns anys hauria semblat una caricatura d'aquelles que pinten un futur en què les màquines xuclen l'ànima de les persones. En una altra ocasió vaig parlar dels nens que criden, corren, juguen i molesten als restaurants sense que els seus educadors principals –el papa i la mama– els cridin l'atenció. Això mateix passa als transport públics, als comerços, a les sales d'espera, a les esglésies i en qualsevol altre lloc on les criatures mortifiquen cosa de no dir perquè tenen un rei al cos i a casa no els ensenyen a comportar-se amb respecte. Són dèspotes consentits. El cas que comento és ben diferent. Parlo de sis persones que componen una família sociològicament típica: avis, pares i dos fills, nen i nena d'uns cinc i sis anys. Tres generacions en una mateix taula, dinant, sí, però muts com un mussol. Perquè els nens no facin xivarri i s'estiguin quietets, tenen al davant una tauleta –una tablet, per entendre'ns– que passa dibuixos animats. Cadascú la seva, una de deu polzades el nen, i la de la nena, de set. Certament no esvaloten, no diuen ni piu, mengen amb la vista fixa en la pantalla, estan abduïts, absents, anestesiats. Mentrestant, el pares joguinegen amb el mòbil, cadascú el seu.

M'imagino que les tauletes no són del pare i la mare, sinó dels fills –el color rosa de les fundes protectores m'hi fa pensar– i em pregunto quant trigaran aquestes criatures a tenir un mòbil propi. I penso que tampoc no trigaran gaire a tenir cadascú un ordinador i un televisor per a ús particular a l'habitació. S'empassaran tots els programes nocturns, accediran a totes les pàgines web i els pares, respectuosos amb la seva intimitat, no gosaran fiscalitzar què miren ni què fan. Amb prou feines entraran a l'habitació. Aquest futur imaginat però no inventat me l'ha suggerit un diumenge, el dia en què les famílies s'apleguen al voltant de la taula.