Les sardines de Carmen Amaya

Volia escriure aquest article quan s'acostessin les dates del centenari del naixement (2 de novembre, al Somorrostro de Barcelona) i del cinquantenari de la mort (19 de novembre, al mas Pinc de Begur) de Carmen Amaya. O publicar-ho, precisament, entre les dates. Tant se val. Som en “l'any Carmen Amaya”, que pels seus admiradors ha de servir per reconèixer encara més l'aportació i el llegat de la més gran ballarina de flamenc. Alguns dels seus admiradors tenen l'edat per haver-la vist ballar en viu i mai ho han oblidat: passava alguna cosa estremidora que no s'acaben d'explicar. D'altres, més joves, tot i que molts ja no ho són, de joves, l'admiren a partir del que els han explicat, de les imatges en moviment que van registrar el seu ball i de les fotografies que també expressen la seva força a través de la presència del seu cos i del seu rostre tràgic, i de la transmissió del seu “art”. Respecte a això últim, un documental recent, Bajarí, vol fer present que Carmen Amaya continua viva en l'imaginari de la comunitat gitana de Barcelona i que la seva manera de ballar, tot i que essencialment inimitable, va transmetent-se, en part a través de les ballarines de la família, encara que algunes hagin viscut bona part de la seva vida a Mèxic, com és el cas de Karime Amaya i la seva mare Mercedes.

Va ser l'autora de ‘Bajarí', Eva Vila, qui em va dur fa uns dies al Tablao Cordobés, al final de les Rambles de Barcelona, amb motiu d'un acte a la memòria de Carmen Amaya que constava d'una conferència del poeta Félix Grande i la participació en una taula rodona de les ballarines Karime Amaya i Cristina Hoyos, del gran cantaor Antonio Fernández Díaz, Fosforito, dels flamencòlegs Gonzalo Rojo i Emilio Jiménez Díaz i de la mateixa documentalista, que, a partir de la seva incursió en la comunitat gitana barcelonina rastrejant les empremtes de la mítica ballarina, sent que ha descobert el flamenc com un món apassionant. A propòsit d'aquest acte, organitzat per la Fundació Tablao Cordobés, estic escrivint aquest article sobre Carmen Amaya. O hauria de dir sobre la llegenda. Això perquè, a més de tots els reconeixements deguts a la ballarina que va revolucionar el flamenc fent picar els peus violentament com si volgués fondre's amb la terra i no només movent els braços de manera ornamental, es va parlar de la llegenda i de com potser aquesta s'ha barrejat amb la seva personalitat artística fins a desvirtuar-la.

El cas és que la llegenda pesa perquè s'ha propagat amb algunes anècdotes molt vistoses, com ara aquella que la imagina fent una sardinada en una suite del Waldorf Astoria, un dels grans hotels de Nova York, havent convertit en llenya un parell de taules dissenyades i en unes graelles els somiers dels llits. Més o menys així, tot i que s'explica de diverses maneres, incloent-hi la variant que, passejant per Nova York, Carmen Amaya hagués descobert una peixateria amb quilos de sardines (!!!) que va comprar i carretejar fins a l'hotel. També s'hi afegeix que, entre la pudor de les sardines i la gresca de la comitiva de 25 persones que l'acompanyaven, van expulsar Carmen Amaya de l'hotel. Era l'època, a primers dels anys quaranta del segle passat, en què, amb el gran Sabicas a la guitarra, la ballarina va fer embogir el públic del Carnegie Hall, i el president Roosevelt, poc després d'entrar els EUA a la II Guerra Mundial, va convidar-la a la Casa Blanca. Es diu que Roosevelt va regalar-li un brillant que Carmen Amaya va trossejar per repartir-lo entre la seva gent. I, bé, fins s'ha dit que Roosevelt se'n va enamorar. Potser sí, vés a saber. Però, i les sardinades? Va ser el periodista radiofònic Gonzalo Rojo qui, al Tablao Cordobés, va començar a posar en qüestió la veracitat de l'anècdota. I l'escriptor Emilio Jiménez Díaz va aportar una informació que fa dubtar-ne definitivament: havia llegit en un llibre de Juan Eslava Galán la mateixa anècdota a propòsit de Lola Flores.

“Sardines a Nova York?”, va preguntar Jiménez Díaz. L'exdiputat Juan de Dios Ramírez Heredia, entre el públic, va intervenir per suggerir que molt possiblement no hi va haver la sardinada al Waldorf Astoria, però que hauria sigut bonic. En canvi, Karime Amaya, filla d'una neboda de Carmen Amaya, va dir que sí, que hi havia sardines, però que la seva àvia li va explicar que n'havien trobat unes quantes que, simplement, van fregir en una cuineta a la suite de l'hotel. El seu testimoni rebaixava l'anècdota i potser va ser dit des d'un lloc en què molesta una mica certa llegenda sobre Carmen Amaya i família que no deixa d'il·lustrar una imatge tòpica del “primitivisme” gitano.

També hi ha mil anècdotes que conformen la llegenda de la generositat de Carmen Amaya. Però en aquesta llegenda hi deu haver molta veritat. Al final de l'acte, un home va explicar que, a la tardor de 1963, va visitar la ballarina a la seva casa de Begur. Hi va anar amb un tal Antonio i jo diria que era en Gades. Van arribar tard i Carmen Amaya, estirada al llit consumida pel mal de ronyons, els va dir si no havien sopat i es va aixecar per fer-los uns ous ferrats amb patates. Al cap de pocs dies, la ballarina va morir. L'home (lamento no saber-ne el nom, però així el seu testimoni es fa més universal) ho explicava somrient fins que la veu se li va tallar i, el tenia a prop, els ulls se li van humitejar. Era una emoció vertadera. I no cal afegir-hi res més.