Sense peus al coll, millor

És clar que sí: la Via Catalana té, com a mínim, dues alternatives positives. I poso de banda la que seria la primera, que vol dir deixar-ho tot tal com està. La poso a banda perquè és l'única fàcil, realitzable, legal i pactada amb Madrid, que no comporta amenaces ni penalitzacions, que no té incògnites, ni comporta angoixes. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Qui demana tranquil·litat, quietud, seguretat, pau, concòrdia, bon rotllo, garanties i més coses, que es quedi a casa, que calli, que digui amén i que no canviï res. Siguem espanyols –de fet, españoles– amb totes les conseqüències. Seguim el model perfecte que va aplicar el gran valedor de l'Espanya sense problemes, pacificada, quieta, silent: el generalísimo Franco Bahamonde, caudillo por la gracia de Dios. Siguem espanyols com manen els cànons: una pàtria, una nació, un poble, una llengua, un destí, una cultura, un partit (si de cas, de cara a Europa, dos i ja és massa), un himne, una bandera, una història, una religió, una raça, un ideal, una televisió (potser amb canals temàtics per decidir), un grup editorial, una única classe social dirigida pels millors entre els fidels, una escola, un equip de futbol multicampió, una llei, un tribunal...

Ras i curt: per assolir la pau absoluta en tenim prou amb deixar de ser catalans, pagar i callar.

Però anem a les alternatives que deia al començament. Totes dues passen per la consulta. Decidir democràticament si volem ser independents d'Espanya. És una pregunta clara, té dues úniques respostes. Però té un inconvenient: deixa fora de joc aquells que voldrien aconseguir un encaix amb l'Estat espanyol diferent de l'actual, un encaix que no suposi renunciar al que som ni pagar per ser el que som, un encaix possible si hi hagués voluntat a les dues bandes, si es negociés seriosament. Queden fora de joc els federalistes, els confederalistes, els reformistes, els del pacte fiscal... Massa gent.

Llavors, pensant en aquest grup, podríem passar a l'altra alternativa. Proposar la continuïtat dins d'Espanya però canviant dràsticament les regles de convivència. Proposar una pregunta que sembla clara: vol mantenir-se dins d'Espanya però canviant el model d'encaix? Podríem respondre-hi sí o no. Decidiríem lliurement. Però, imaginant un sí majoritari, quin hauria de ser l'encaix? Qui el decidiria i com? Aquesta opció demanaria que s'hagués pactat abans entre Madrid i Barcelona un model. De manera que la consulta es podria fer al final del procés negociador, que hauria durat anys, anant tot bé. I encara, recordant la reforma de l'Estatut, sabem que ens hi podrien passar el ribot per on volguessin, abans i després de la consulta.

De manera que, per fer contents a tots, millor declarar la independència i després, si cal, negociar possibles encaixos. Sempre es negocia més bé si no tens un peu al coll.