Gats i gossos

A banda de la butxaca, un dels dilemes de les vacances és què en fem, dels animals domèstics. Els gats, més autosuficients, els pots deixar campar per l'habitatge, sempre que una ànima caritativa hi faci un volt cada dos o tres dies. En canvi, els gossos són com nens petits i lladrarien fins a perdre els sentits, o potser no menjarien ni beurien, o potser els veïns, que amb els gossos sempre tenen molta paciència, acabarien trucant a la policia. I com que és molt difícil que amics o familiars es vulguin fer càrrec de la criatura –i ho entenc–, no hi ha més remei que portar-la a una residència canina on, quan tornes de viatge, t'acaben d'ajustar el pressupost. Els animals de companyia compleixen el seu objectiu i alhora ens fan enfadar: els gats no deixen butaca o sofà per marcar amb les seves urpes afilades, mentre que els gossos mal ensenyats, com és el cas, marquen territori a cada cantonada, lladren per un petard o quan trona a quilòmetres de distància, i són porucs quan el ca veí té ganes de gresca. El dia que vaig sentenciar que a casa no gastaríem ni cinc per comprar un gos i que si ens el donaven havia de ser un gos català vaig repicar la sort. En unes colònies, la pubilla ens va rebre abraçada a un cadell pelut i vet aquí que un gos d'atura predestinat a agrupar els ramats dedica la seva vida a fer corriols al jardí de casa per fer ressorgir la terra que la gespa amagava. Tenim moments de conciliació: cada dia m'obliga a passejar i quan no ho fem les cantonades afectades per la seva incontinència es multipliquen. Amb un quisso hi pots parlar i sempre et dona la raó, però costa els seus calerons (veterinari, menjar, perruqueria,..) i ara hi afegeixen un impost municipal que anava acompanyat d'una esperpèntica ordenança que el sentit comú ha fet passar a millor vida.