Rates, senglars i gavines

Veig rates travessant una plaça a prop de casa que du el nom d'un duc, però que té al centre, damunt d'una columna, una estàtua de ferro que honora l'almirall Galceran Marquet. Passejo per boscos i camins on cada cop es fan més perceptibles les empremtes dels porcs senglars (o d'aquesta nova mena creuada entre el senglar i el porc comú) i fins s'hi fan més visibles: un capvespre d'estiu, en una plana empordanesa a prop d'uns arrossars, en vaig veure tres de petits que s'apartaven a mesura que ens hi acostàvem i que, finalment, van amagar-se en un camp de blat de moro. Arreu veig gavines, però un dia, creuant una carretera secundària, en vaig veure centenars i vaig tenir la sensació que la ficció d'Els ocells, de Hitchcock, s'havia convertit en realitat. La plaça de les rates; el camí dels tres porquets; la carretera de les gavines. No són visions imaginàries. No són bèsties producte d'una fantasia atemorida. Cada cop n'hi ha més, de rates, de senglars, de gavines. I a vegades penso que, viva o morta, seré devorada per una d'aquestes bèsties: per centenars de rates, per uns senglars afamats o per unes gavines que, reproduint-se i escampant-se cada cop més l'espècie, no voltejaran precisament vora mar i tampoc, al pas del vent, arribaran a cap platja solellada.

Rates, senglars i gavines són agents del sinistre que fan que el món conegut es reveli inquietant. Ho explico com una metàfora? No, és una possibilitat real, però encara només és una possibilitat. No volen ser una metàfora perquè hi ha una subespècie humana incomparable amb una capacitat devoradora que no és una possibilitat de destrucció, sinó que ja s'ha fet realitat. Amb la seva cobdícia, amb la seva manera de jugar a ser els amos del món amb les seves inversions, estan devorant la resta dels humans. No els fa res. Tenen menys consciència que les rates, els senglars, les gavines. Són paorosament humans.