La moda dels musicals

El mot musical va començar essent un adjectiu i ha acabat convertint-se en un substantiu. Avui, en el panorama teatral, prolifera i domina això que s'anomena un musical i, a vegades, més pretensiosament, el musical. Aquesta conjunció de cançons i de ball amb acompanyament d'orquestra neix en el segle XIX als Estats Units i a Anglaterra i s'imposa als escenaris del Broadway de Nova York i del West End de Londres, però creix amb força imparable en les últimes dècades del segle XX i avui exerceix una autèntica dictadura escènica. Ja es va veure com va acaparar el programa de TV3 Catalunya aixeca el teló (això de Catalunya va ser una broma de mal gust, perquè només hi van sortir els teatres de Barcelona). Ja es veu, també, que el concurs televisiu Oh, happy day no té res a veure amb la tradició de les corals catalanes, sinó que orienta els grups participants cap a les convencions dels musicals de moda.

Abans, els musicals eren obres escrites expressament com a tals; ara, en canvi, qualsevol text pot servir per crear-ne un, des d'Els miserables de Victor Hugo fins al Josafat de Bertrana, passant per la vida i miracles del papa Wojtyla. Qui podia imaginar que la biografia de la sindicalista Isabel Vilà, escrita pel polític Francesc Ferrer sense cap pretensió dramatúrgica, podia convertir-se en el musical IsaVel que s'acaba d'estrenar a Figueres? No seria estrany que algun dia se'n pogues muntar un a partir de les pàgines de la llista telefònica.

Resulta simptomàtic que els musicals rebin tan massivament el favor dels espectadors i que triomfin per damunt –i en perjudici– d'altres gèneres teatrals. Persones incapaces de seguir una òpera sencera s'engresquen amb aquests còctels lírics, i gent que s'avorreix mortalment amb un text dramàtic no es cansa d'escoltar aquests enfilalls de cançons interminablement repetitives. Tot plegat és un signe del temps que vivim. Aquests muntatges fàcils de digerir deuen ser el peatge que ha de pagar la cultura autèntica per fer arribar al públic, entrant per la finestra, tot allò que hauria d'haver entrat per la porta gran de la formació bàsica i l'ensenyament elemental.