Un país normal

Els moments crítics donen per a molt. Entenent la crisi com allò que ajuda a la revisió, aquests dies de procés m'il·lusiona veure, sentir i llegir propostes des de tants àmbits que advoquen per la revisió de tantíssimes coses millorables. I m'emocionen fins i tot articles com el del meu amic Eduard Voltas (un pèl condescendent) parlant bé dels qui no som esclaus del pensament únic i ens han criat en l'espanyolisme futbolístic. O sentint amb naturalitat que en aquest país hom demani pel nom d'un carrer en català i que li responguin en castellà.

Segurament aquesta és l'anècdota, però a vegades d'alguna com aquesta se'n fa categoria. Ho dic perquè estic sentint des que vam començar a caminar –i cada cop en som més– en la direcció del dret a decidir el nostre futur en democràcia, que molts aborígens d'aquells de cognoms il·lustres i sagues centenàries senten com a propis molts Fernández, Gómez i Rodríguez. Ens comencem a creure allò candelià d'“un sol poble”, i ara va de veres. I no ho fem i ho diem com a posat, mentre els poders fàctics són els qui són. I entenem que el que estem construint ha de ser per força un lloc més digne, més just, més honest, més plural i democràtic.

Si el dogma als 60, 70 i 80 deia que calia entendre Catalunya com aquell gresol conformat pels qui fa mil anys que hi som (jo per part de mare) i els nouvinguts (jo per part de pare), avui hi veig molta més veritat. El país evoluciona, la gent que mou la societat, també. Potser estem esdevenint un país normal al qual només falta una cosa, ser-ho administrativament i poder decidir el nostre futur. Potser ja som una altra realitat de debò, diversa, preparada, amb ganes de polititzar-se en el millor sentit de la paraula.

I això ens passa possiblement perquè ho hem entès desacomplexadament, perquè hem entès que cohesió social no és un modisme buit. Ara sembla que veiem que allò que ens deia l'statu quo que no es podia, sí que es pot. El pas definitiu ha de ser, doncs, esdevenir allò que desitgem: un país normal.