Lampedusa, sense retorn
L'arribada de refugiats i immigrants creix, no s'atura. Continuarem sent una terra d'acollida per a immigrants, a més de ser un país que enyora els seus emigrants. Una paradoxa a la qual val més que ens anem acostumant. Pels països revoltats de la ribera sud i oriental de la Mediterrània, els PIGS continuem sent una destinació desitjada. No perquè no sàpiguen que a casa nostra hi ha atur, crisi i, fins i tot, una xenofòbia creixent. Però és que la seva alternativa és la guerra i la mort. I al costat de la violència, les retallades del sector públic i l'atur són mals menors. Ha estat un miratge pensar que deixàvem de ser la primera destinació atractiva pels nord-africans o els llatinoamericans que vénen a buscar-se la vida. Sí, hi ha molts joves que han marxat de Catalunya per buscar feines a altres països d'Europa, Amèrica o Àsia. També és cert que molts immigrants que van venir durant el boom de la construcció ara tornen als seus països d'origen perquè aquí no tenen feina. I perquè països com el Marroc, Xile, l'Equador i Colòmbia viuen una expansió econòmica que anima els seus expatriats a tornar a casa per aprofitar l'oportunitat. Qui no té un cosí que ha marxat a viure a Alemanya? O un veí que ha tornat al Marroc? Però la realitat estadística és que aquest 2013 uns 31.000 immigrants han travessat la Mediterrània en direcció a Itàlia o Malta, en comparació amb els 16.000 de l'any passat. Segons l'organisme comunitari encarregat de la cooperació a les fronteres exteriors d'Europa, Frontex, des de les primaveres àrabs de Tunísia i Líbia l'any 2011 la ruta a través de l'illa de Lampedusa s'ha convertit en la que més ha crescut. Són gent que fugen de la guerra i de la pobresa, i esperen trobar a casa nostra la pau i la prosperitat que no tenen als seus països.
Fa dos anys, TV3 em va enviar a gravar uns reportatges a la frontera entre Itàlia i França perquè durant unes setmanes el govern francès va impedir l'entrada de nacionals extracomunitaris, malgrat que tant França com Itàlia formen part de l'espai Schengen. La frontera entre els dos països no era exterior, per tant el govern de París obertament desafiava les autoritats italianes en considerar que havia pactat amb els milers de refugiats arribats de Tunísia i Líbia que els donava pas a través de l'illa de Lampedusa, a canvi que després marxessin cap al nord d'Europa. França era la destinació de la gran majoria de tunisians. Vaig conèixer joves i adolescents que s'havien jugat la vida en uns bots a la Mediterrània. Que després ho havien tornat a fer travessant a peu les muntanyes dels Alps i la Jura per entrar a França i que, finalment, s'havien atrinxerat en un parc públic dels afores de París. Els seus periples particulars eren entendridors, ingenus i plens d'esperança. En pocs casos es podria parlar de refugiats en el terme estricte d'aquest estatus que permet, als que pateixen per la seva vida a casa seva, ser acceptats als nous països d'acollida. Tots els nois tenien perfil al Facebook, un mòbil de pagament amb targeta, uns pocs centenars d'euros a la butxaca i una bossa a l'esquena amb una muda. No tenien un futur prometedor a Tunísia i, en poques setmanes, van adonar-se que tampoc no farien res a França. La immensa majoria d'aquells joves van tornar al seu país.
El que veiem ara són refugiats de Síria. En la seva majoria, sí que compleixen els requisits per acollir-se al dret d'asil. L'opinió pública europea, des de fa dos anys, veu per televisió les massacres de Bashar al-Assad contra la seva pròpia població. No estàvem disposats a moure ni un dit per evitar-ho i, ara, tampoc no volem rebre les conseqüències d'aquesta passivitat en forma de refugiats.
