Política monzoniana
Deia Sebastià Alzamora en el seu article de l'Ara del 10 de setembre que calia celebrar que Quim Monzó i Juanjo Puigcorbé prenguessin partit per la independència amb el vídeo fantàstic que van fer per anunciar la Via Catalana. Segons Alzamora, calia celebrar sobretot el fet que aquests dos artistes que havien representat l'al·lèrgia al compromís polític de les dues últimes dècades s'impliquessin finalment en una causa col·lectiva.
Deixant de banda Puigcorbé, per què diu Alzamora que Monzó no s'havia definit políticament fins ara si durant gairebé quaranta anys ha fet milers d'articles, intervencions i discursos a favor de la llengua i el país, criticant la tebior del pujolisme, maleint la turistificació de Barcelona propulsada pel maragallisme o, tal com va fer al Persones humanes l'any 94, burlant-se de la monarquia quan encara era un tema tabú? Potser la raó de fons es pot trobar en un malentès habitual sobre el paper de la política en l'art i la literatura de l'anomenada postmodernitat; és a dir, dels anys vuitanta i noranta, i especialment en relació amb un dels productes més representatius i ben articulats d'aquesta època, que és l'obra de Monzó.
Per això, potser ara aquest vídeo diguem-ne obertament compromès és una bona ocasió per veure retrospectivament el subtext polític de la literatura prèvia de Monzó. Al vídeo, els dos veïns es van fent la punyeta cada dia (a veure qui fa més soroll, qui pren l'ascensor a l'altre, etc.) fins que un esdeveniment col·lectiu, la Via Catalana, els fa sortir del seu cercle absurd i venjatiu, els uneix com a subjectes polítics i fins i tot fa que s'acabin fent un somriure afectuós. Als contes de Monzó trobem situacions similars, però sense aquesta resolució final. Per exemple, a La força centrípeta un home vol sortir del seu pis però quan travessa la porta es troba que torna a entrar al replà de casa seva. Els bombers que l'intenten rescatar i els veïns també queden atrapats en cercles concèntrics a l'edifici i finalment fan voltes i més voltes a tota la ciutat. O a l'home d'Halitosi li fa tanta pudor l'alè que s'ha de tancar a casa fins que mai més ningú no li pot dir que l'alè ja no li put. O a Davant del rei de Suècia, el poeta Amargós perd trenta-quatre centímetres d'alçada, va a viure a una casa més petita i, al final, s'adona que tota la gent al seu voltant també s'ha anat encongint gradualment.
Aquests cercles insolubles no són una imatge perfecta de l'atzucac d'una època en què semblava que les coses no es podrien canviar mai? El gest literari i polític de Monzó era mostrar justament la impossibilitat o la inutilitat del compromís polític en aquella conjuntura. És cert que els protagonistes dels seus contes mantenen una relació freda i distant vers la seva situació, però també ho és que el mateix retrat de la situació ja és una manera de qüestionar-la. Això és ben explícit a Davant del rei de Suècia, en què l'alçada anterior d'Amargós se li apareix en somnis “per barallar-se amb l'actual, com si vingués a recordar-li-ho per por que, si deixa de repetir-s'ho, un dia oblidi que no sempre ha estat com ara és” (El millor dels mons, p.220). Si llegim aquesta pèrdua d'alçada en termes d'al·legoria nacional, el conte es pot interpretar com una paràbola perquè no s'oblidi que Catalunya tenia una altra estatura en el passat, cosa que, alhora, és una manera de mantenir viu l'impuls per imaginar un futur que sigui diferent. Aquest és naturalment l'impuls que ara tots compartim per sortir del cercle absurd i venjatiu entre Catalunya i Espanya. És cert que potser caurem en un altre cercle irracional, però de moment aquest ja l'haurem superat.
