La grossa més petita

Doncs bé, ja tenim la grossa. Mentre anaven passant els anys, molts de nosaltres hem anat passant també de repetir aquella frase de Balzac que diu que “la loteria és l'opi dels pobres” a “m'agradaria que, si més no un cop a la vida, em toqués la loteria”. Jo vinc d'una família a qui una vegada va tocar la grossa. Bé. Ben bé la grossa, no: a la meva família li va tocar el segon premi. La llàstima és que això va passar abans de la guerra. I resulta que la meva família hi havia jugat tan pocs diners que tots els de casa van haver de continuar treballant. Sí, jo vinc d'una família de pencaires a qui fa molts anys va tocar un segon premi. Ja he dit que això era abans de la guerra. I, com que vivien en una població de pocs milers d'habitants, la consigna que va córrer entre els meus familiars va ser amagar a la resta de conciutadans que els havia tocat el segon premi. En aquells anys, a casa manava un home que encara no era el meu besavi. Va morir abans que naixés jo, però sempre he sentit a dir que va capficar-se tant perquè ningú de casa no digués que els havia tocat una part del segon premi de la loteria que, a partir d'aquell dia, la vida de tots plegats va ser molt més complicada. Vigilava obsessivament tots els seus i meus familiars, va obligar-los a gastar menys del que cadascun d'ells gastava regularment, els va controlar tant que a la població va començar a córrer la brama que els de can Cortadellas eren a un pas de la ruïna. Sí, van haver de treballar més i de gastar menys gràcies a aquell premi. Després va arribar la guerra i els pocs diners que els havien tocat van fondre's tan de pressa com la il·lusió dels republicans. Sembla que ara tindrem una segona oportunitat. I amb l'avantatge que no acabarà en cap guerra. Potser, un dia, els de sempre es desesperaran i concentraran el seu exèrcit contra Mas. Ells són així. Ja ho sabem. Però ells també saben que nosaltres som com som. Sí, no pararem. Sempre hem volgut que ens toqués la grossa.