Quan els déus volien parlar als mortals

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

l cel és una pàgina blanca en què els déus dicten les seves sentències. Això creien, i deien, els etruscs, abans de Crist i abans que els romans, de mica en mica, els absorbissin fins fer desaparèixer tant la seva cultura com la seva religió, la seva llengua i les seves institucions. Els etruscs, segons l'historiador Tit Livi, eren el poble més devot del món conegut i no hi havia dia que no intentessin parlar amb els déus. Sobretot no hi havia dia en què els déus no els parlessin. D'aquestes converses al bell país d'Etrúria –si fa no fa la Toscana actual– només, avui, en queden fragments, ja que de la seva llengua, tot i que desxifrada –s'escrivia amb un alfabet proper a l'alfabet fenici– n'han sobreviscut pocs rastres escrits. En coneixem, essencialment, allò que van recollir-ne alguns autors llatins, els quals no deixaven de malfiar-se d'un poble sotmès encara més que el poble romà als designis divins, i un poble, també, que parlava una llengua inintel·ligible per a ells –l'etrusc no pertany a la família indoeuropea–. Sabem, això sí, que els etruscs, a diferència dels grecs i dels romans, tenien llibres sagrats, que enunciaven les genealogies divines però sobretot que explicaven com comunicar amb els déus i com entendre el que deien. Un manual d'exploració del món diví. Ovidi, que devia haver tingut accés a una versió llatina de l'Etrusca disciplina, va explicar, a Les metamorfosis, el naixement de Tages, el déu etrusc de l'endevinació, un nadó amb aparença de vellard: “Justament com aquell tirrè que llaurava / quan va veure un terròs fatal que tot sol, al principi, / sense tocar-lo ningú, pel mig dels camps es movia; / forma humana prengué tot seguit perdent la de terra / i, amb els seus llavis novells, preveia els fats que esperaven: / Tages van dir-li els nadius, i fou el primer que als etruscos / va ensenyar a descobrir les avinenteses futures” (traducció de Jordi Parramon).

El cel, doncs, era una pàgina blanca i la tinta emprada pels déus podia ser el sol, els núvols, la pluja o els trons. Sobretot els trons. Els sacerdots etruscs, anomenats arúspex, dividien el cel en setze quadrants, cadascun amb un significat especial pel que fa a les intempèries o els moviments dels astres; també havien definit onze formes diferents de trons i consideraven que cada dia de l'any tenia un sentit específic que calia prendre en compte. Al final, combinant tots aquests criteris, podia haver-hi seixanta-quatre mil dues-centes quaranta interpretacions possibles d'un tro... L'art de l'arúspex era complex i demanava un llarg aprenentatge. També era complicat llegir una altra forma d'escriptura dels déus, la que deixaven en el fetge del bestiar. S'ha trobat a la ciutat de Piacenza (a l'Emília-Romanya) una reproducció en bronze d'un fetge d'ovella, en el qual s'havia delimitat les parts específiques que corresponien a quaranta dels déus dels etruscs. Cada bony, cada vena, cada irregularitat havia de ser llegida amb atenció, perquè un déu, o molts, o tots, podien haver volgut deixar un missatge en el fetge acabat d'extirpar...

Els etruscs tothora escoltaven els déus i cap poble conegut no els podia superar en l'art tan complex de predir el futur. No se sap si aquest art els va permetre predir la seva pròpia desaparició com a poble. Si van predir-la, tampoc no se sap si van intentar revoltar-se contra un destí tan amarg o si van avenir-s'hi amb devota resignació ja que, en aquells temps ferrenys, tan sols els déus tenien el dret de decidir el futur dels pobles.