Podem perdre?
És l'hora d'aglutinar forces. No hi ha cap dubte que a Madrid estan fent exactament això. Sí, ells també volen guanyar, saben?
Un cop descartades les terceres vies, i si no estan descartades ja s'aniran descartant, la pugna entre Catalunya i Espanya passa a la fase de “o tu o jo”. Queda clar que Rajoy ha decidit que ell pot guanyar la pugna: que si Mas tira endavant la consulta o les eleccions plebiscitàries, només pot fer que perdre. L'enquesta del CEO confirmaria la davallada de CiU i, per tant, és cert que la força nacionalista majoritària a Catalunya viu moments molt més febles que quan va refer-se de l'ostracisme tripartidista. Per tant, deuen calcular a Madrid, “todos tranquilos”: com a mínim pel camí haurà caigut considerablement la força política central del catalanisme. Que puja ERC? Sí, cap problema: “Cataluña en manos de radicales es un problema mucho más gestionable”. Pensen això, no en tinc cap dubte, i no em sembla un mal càlcul des dels seus interessos. Calculen forces. I fan bé.
Però què passa exactament a
Catalunya? Des del 2003 hi ha un avís de pulsió independentista forta: l'avís el van fer els resultats de Carod-Rovira al capdavant d'ERC en aquelles eleccions, i de fet deia el que ja diem ara: el pactisme amb Madrid, les “terceres vies”, s'han acabat. La via Cambó que havia assajat la CiU del president Pujol ja no donava més de si i, davant d'un Aznar profundament agressiu, treia el cap una via “Macià light” que va acabar sent una mena d'estafa que començava amb Zapatero al balcó de la Generalitat, seguia amb Carod destituït i acabava amb la fulminació de l'Estatut del 2006. L'última “tercera via” de debò va ser aquesta, i tot el que ha succeït després, des de la reunió de Mas amb Rajoy fins a les declaracions i actuacions del president després de la manifestació de la Diada del 2012, fins avui, tot ha estat l'explosió d'un germen que ja es manifestava l'any 2003 i que deia: “Ja no creiem en les negociacions. Polítics catalans, tireu pel dret.”
El PP ho sap. I considera que el millor és esperar que, en aquest context, CiU es trenqui o el lideratge de Mas s'esquerdi perquè saben que la centralitat de CiU i el lideratge de Mas són l'única centralitat i l'únic lideratge que poden aconseguir l'èxit del procés. Per què no negocia Rajoy? Perquè confia en una CiU trencada i en un Mas afeblit. Un procés liderat per qualsevol altra formació, sense comptar amb una CiU forta o almenys amb una CDC forta, ni és un procés prou centrat en l'espectre social ni té un lideratge prou potent per tirar endavant un salt nacional d'aquestes característiques. A no ser que...
... A no ser que a Catalunya les formacions que més aposten pel sí, en aquest cas de manera molt clara CDC i ERC, configurin una aliança sense fissures equiparable a les santes aliances que PSOE i PP farien per un tema de la mateixa transcendència. Si realment no anem a una consulta legal, per falta d'autorització, i anem a unes eleccions plebiscitàries, el risc de patacada del catalanisme sobiranista no és petit: ja sigui per les retallades o per la magnitud del debat o per la desunió dins mateix del catalanisme i la dispersió de missatges massa contradictoris. El nostre enemic més gran, en aquesta situació, seria un enèsim “visca Macià, mori Cambó” que no veiés que Mas ja no encarna absolutament res que s'assembli a cap via camboniana. Que no veiés que la pugna a l'Estat ja ha estat plantejada, i que l'ha plantejada el líder d'una força central a Catalunya. A Artur Mas no li tornarà a passar el mateix que li va passar l'any 2003: no avançar-se prou a la pulsió que reclama menys negociacions i més autodeterminacions. La pugna amb l'Estat es guanyarà o es perdrà, però no es negociarà com s'ha anat fent fins a l'Estatut. Ara bé: la pugna es pot guanyar o es pot perdre. És l'hora d'aglutinar forces. No hi ha cap dubte que a Madrid estan fent exactament això. Sí, ells també volen guanyar, saben?
