Classes mitjanes
Les classes mitjanes són majoritàries a Catalunya i a la majoria d'estats europeus desenvolupats. Ho dic com a economista, lluny de l'ortodòxia dels sociòlegs. Hi inclouria totes les persones que no són riques, però tampoc pobres; que no pertanyen a les elits econòmiques però que no els falta mai un plat a taula. Una bona part dels seus components passa un mal moment des de fa tres o quatre anys, però encara fan vacances a l'estiu, tenen un cotxe, van al cine, al teatre o al futbol, i al seu habitatge –de propietat amb hipoteca inclosa o de lloguer– disposen de tots els electrodomèstics indispensables. No cal dir que canvien sovint el seu telèfon mòbil per adaptar-se als nous models. El meu concepte de classe mitjana és, per tant, molt ampli.
Aquesta classe mitjana és la que es va llançar al carrer l'11 de setembre passat. Molts dels qui hi pertanyen no hi van anar, és clar, però tots els qui hi eren pertanyen a una classe social majoritària, que s'ha consolidat en aquests darrers 50 anys.
Abans les desigualtats socials eren més grans i punyents. Durant els anys de les pistoles (1917-1923) era fàcil distingir entre la burgesia –petita o benestant–, que incloïa les professions liberals, i la classe obrera i la pagesia no propietària dels terrenys que treballava. Era una societat de classes i d'aquí va arribar la lluita de classes, la Guerra Civil i les dues dictadures del segle XX. La reducció d'aquestes desigualtats socials és un dels avenços més importants del segle XX, paral·lel al de la consolidació dels règims democràtics.
Per sobre de les classes mitjanes hi tenim les elits econòmiques i polítiques. Són pocs –un 5% de la població?– però el seu poder és creixent. Alguns hi són perquè mouen molts fils i d'altres, per un patrimoni econòmic, que els dóna poder polític. Cap d'ells va anar a la Via Catalana i ho hem d'entendre. Sobretot en el cas dels primers.
Tenen molts interessos –ben legítims– per defensar, reben fortes pressions perquè es defineixin en contra de tot el que és acceptar la singularitat de Catalunya –subjecte polític– i ja fan molt si callen i miren al sostre. El govern espanyol els acusa de no donar la cara, a més de recordar que en poden sortir molt perjudicats, que és cert.
Les classes mitjanes són les que més han rebut les conseqüències de la crisi econòmica. La població pobra, o més ben dit miserable, ha augmentat. Les elits econòmiques ni s'adonen del que passa, sigui per inconsciència sigui perquè la crisi no els ha obligat a prescindir de res. Per primera vegada en molts anys, la distància entre la classe rica i la mitjana ha augmentat.
Tinc molt clar que la societat catalana ha de tendir a ser més justa. Resoldre, per una part, el problema de la misèria i, per altra, aconseguir que les elits siguin mesurades més per la seva autoritat moral que pel volum del seu patrimoni. Pel que fa a les classes mitjanes, que confio que continuïn sent majoria, que mantinguin el comportament de l'11 de setembre passat i que racionalitzin els seus sentiments.
