Un cineasta txec

Quan només tenia 28 anys, Jirí Menzel va inspirar-se en una novel·la de Bohumil Hrabal, Trens rigorosament vigilats, per realitzar un film homònim del qual diuen que és el més popular de la història del cinema txec, a més d'obtenir un notable reconeixement internacional que també ho era a la “nova onada cinematogràfica” d'un país que aleshores encara era Txecoslovàquia i que covava una transformació del seu règim socialista que va ser avortada pels tancs soviètics. Va ser el 1966, el mateix any en què Vera Chytilová va dur al món aquella festa de la imaginació creativa i feminista que du per títol Les margarides. Jo vaig veure Trens rigorosament vigilats uns quants anys després i la recordo empeltada de tristesa, encara que tothom parla de l'humor entre el sarcasme i l'absurd de la pel·lícula. Potser és la seva llum en el blanc i negre. O potser és que he imaginat més trista del que és aquesta història d'un jove força gandul que, al final de l'ocupació nazi, rep l'encàrrec de vigilar el pas d'uns trens alemanys mentre s'inicia en el sexe amb la frustració de la seva ejaculació precoç. O potser és que vaig veure-la amb tristesa tenint present que, després de l'ocupació soviètica, es va acabar aquell nou cinema txec: a Menzel i la seva amiga Chitylová els van prohibir fer cinema durant anys. Ell va refugiar-se en el teatre abans de poder reprendre l'activitat cinematogràfica. Però cap film seu va estrenar-se a l'Estat espanyol fins l'adaptació d'una altra novel·la de Bohumil Hrabal, Jo vaig servir el rei d'Anglaterra, en què, amb el rerefons de la història del país durant la primera meitat del segle XX, l'ambiciós cambrer Jan Ditel arriba a ser milionari per tornar a la pobresa i la solitud. Aquesta setmana, a Girona, Jirí Menzel recollirà el premi Liberpress (és un detall haver pensat en aquest cineasta) i al Truffaut s'hi projectarà Trens rigorosament vigilats, que no sé per què no he tornat a veure. Em semblarà tan trista? En tot cas, també em va semblar portadora d'una gran sensibilitat.