La llibertat no és negociable

La sentència contundent de l'encapçalament és del reconegut violoncel·lista Pau Casals, i, harmònicament, guarda perfecta sintonia amb la del pedagog Josep Pallach: cap ciutadà no és lliure si el poble no n'és. Les hem de tenir ben interioritzades, malgrat els qui no ens vulguin entendre. Car només quan hàgim exercit el dret a l'autodeterminació i conquerit la llibertat, Catalunya podrà gestionar sense limitacions els nostres recursos, garantir el benestar dels catalans d'origen o d'adopció, la immersió lingüística (cabdal per a la bona convivència i integració dels nouvinguts a casa nostra), la cultura del país i les seves diverses expressions artístiques, també el dret que ens expressem lliurament en la varietat de llengües que s'hi parlen, especialment el català i el castellà, així com gestionar la sanitat, la represa de l'ocupació o les necessàries inversions en infraestructures.

Per això, poder decidir és del tot imprescindible, malgrat que intranquil·litzi tant el govern espanyol i la caverna mediàtica madrilenya, que, com sempre, o tergiversen la realitat o utilitzen el terrorisme d'Estat (la por, les amenaces i l'ofec econòmic), per intentar dissuadir els catalans del legítim desig de llibertat. Rajoy, com era d'esperar, no només no donà resposta al que li plantejà el president Mas en la seva carta, sinó que s'amaga en un diàleg retòric, perquè –en realitat– no té cap voluntat de resoldre res i només busca guanyar temps i esperar que la seva antidemocràtica estratègia obtingui uns fruits que, si els catalans persistim en l'objectiu de llibertat, mai no obtindrà. Què es pot esperar d'un diàleg en què intimida Mas dient-li que mediti les seves actuacions i que no en defugi les conseqüències, després d'exigir-li grandesa? Quina, aquella que no té ni ell ni els seus ministres Wert i Montoro? Wert, deixeble d'Aznar, persisteix impassible en l'aniquilació del català, a on es parli; Montoro no decau ni un instant a ofegar-nos financerament i retallant, molt per sobre de la mitjana autonòmica, les inversions en infraestructures. Senyor Rajoy, com té la barra de dir que vol una Catalunya espanyola i una Espanya catalana? Si aquesta és la seva grandesa, és ben hipòcrita!

Sortosament, ni les seves amenaces i actituds aturen el full de ruta de la societat civil i del govern català, car, tal com es va constatar en el debat de política general, la majoria parlamentària que dóna suport al dret a decidir va aconseguir l'aprovació de les resolucions presentades al Parlament. Una altra cosa foren les actuacions a dins i a fora de l'hemicicle, dels que cerquen seguir dependents de l'Espanya que ens menysprea (com la que governa Rajoy). La Camacho, que va ser molt agressiva dins l'hemicicle, va sortir rebotada de la reunió amb la cúpula del PP, on pretenia que li acceptessin una proposta de finançament que, al seu parer, podria dissuadir l'embranzida sobiranista. Per la seva part, els desconcertats dirigents socialistes varen emprar un subterfugi, poc reeixit, per amagar que el PSOE no els permet el sí a la consulta i d'aquí ve l'argument de sentir-se traïts per l'aprovació de la resolució que determina posar data a la consulta, abans de fi d'any.

És evident que tant els socialistes com els populars catalans, els de C's del Rivera, o en Duran i Lleida i la cúpula d'Unió, tenen dret a defensar les seves anacròniques terceres vies o la proposta de seguir dependents d'Espanya. El que no és acceptable és que facin seves les argumentacions i pràctiques antidemocràtiques del PP, tot excusant-se, a més, en el fet que la Constitució no permet cap referèndum ni consulta, quan això és una solemne mentida, ja que el que no ho permet és la seva manca de voluntat política i el pànic que tenen de quedar-se sense els recursos que ens prenen als que vivim a Catalunya. Mal que els pesi, però, aconseguirem escindir-nos de l'Espanya que ells i les elits oligàrquiques que li donen suport estan arruïnant inexorablement.