La revolució pendent

No proveu d'interpretar i encara menys d'entendre l'Índia amb la vostra cosmovisió. És impossible i a més fa mal. Aquests dies comparteixo un edificant viatge a l'Índia amb membres de la fundació Vicens Ferrer, que ha aconseguit posar fi a la pobresa extrema. Han construït un hospital de referència a tot l'estat, on fins i tot hi ha pressupost per a la investigació en VIH. Les dones no han de parir a casa si no ho volen. Han implementat projectes en matèria de sostenibilitat en poblats rurals construint-hi dipòsits de biogàs, que s'alimenten d'excrements de vaques i permeten a les dones cuinar dins de casa i així no haver de desforestar boscos ni intoxicar-se amb el fum del carbó. Han col·locat plaques solars que permeten bombejar aigua del pou que irriga camps de mànegues. Contribueixen a la dignificació i inserció de les persones amb discapacitat. Fins i tot poden presumir de tenir entre els seus beneficiaris dos medallistes paralímpiques. Plans d'habitatge per a intocables i desclassats, orfenats on resideixen nois amb sida, dones que debaten el seu dia a dia i milloren en comunitat, microbancs i microcrèdits... Tot plegat gairebé un estat paral·lel que provoca en la població una afecció pel projecte del father i la sister podem dir que de devoció.

Però totes les organitzacions benèfiques, solidàries i d'apoderament que hi treballen tenen una assignatura pendent. Diria que una revolució pendent urgent i veritablement emancipadora: la revolució feminista. No un feminisme intel·lectual que ni tan sols qüestiona el sistema de castes. Sinó aquell que a les zones rurals, on les dones són una propietat més de l'home, viuen en 40 metres quadrats amb la sogra i els fills, en un sol espai sense intimitat, són maltractades i ho troben natural i s'hi acorden els matrimonis, aconsegueixi crear un espai per a l'emancipació, per a la lliure elecció, per al respecte i la felicitat. I també per al plaer. L'autèntica revolució pendent.