Un regal

Em va sorprendre molt la mort de la pilot María de Villota, madrilenya, 33 anys. No segueixo el món dels cotxes de carreres, i reconec que abans que aquesta noia perdés un ull en un accident molt greu, just l'any passat, amb prou feines sabia qui era. Com a molt, quan la veia, pensava: “Bravo, una dona a qui l'èxit no li fa por i s'atreveix a anar al davant.” Però la seva imatge després de l'accident es feia mirar: cabells a la garçon, quasi blancs de tan rossos, i un pegat a joc amb les jaquetes de colors vius tapant-li l'ull perdut. Era molt jove i somreia molt. La vaig sentir en una entrevista a la ràdio i em va seduir, perquè no parlava de la seva desgràcia amb aquell entusiasme que no m'acabo de creure de tantes persones que han passat una malaltia o un trauma greu, que asseguren que la desgràcia els ha fet més feliços i els ha fet veure la vida d'una altra manera i enfilen tot d'eufemismes per no dir la veritat: que van tenir por de morir-se, i és clar, quan tens por de morir-te i no et mors, doncs després ho trobes tot molt bonic.

María, en canvi, parlava del que li havia passat amb una serena acceptació. No pas amb alegria: amb contenció i placidesa. Un daltabaix d'aquesta magnitud posa a prova totes les nostres armes: la resistència, la valentia, l'esperança. De tragèdies, n'hi ha mil: tot és ple d'històries mal escrites però interpretades per personatges rodons, coratjosos. M'agradava aquesta dona quan explicava amb naturalitat que els metges estaven molt contents perquè li havien salvat la vida. Els metges salven vides. Però és que a vegades amb la vida no n'hi ha prou: ella, a més de la vida, necessitava els dos ulls per conduir els cotxes de carreres, que eren la seva passió, de la mateixa manera que els cirurgians que l'havien salvada necessitaven les dues mans per operar... En el temps que va anar entre l'accident i la mort, María es va casar i va escriure un llibre que és a punt de sortir i que va titular, precisament, La vida és un regal. Un regal, deia. Doncs això.