Cadàvers a la costa
Tots els ploraners d'Europa estan dient que és una vergonya que un vaixell de ventura hagi naufragat a prop de Lampedusa i s'hagin ofegat centenars d'emigrants clandestins, un fenomen que en quantitats menors fa anys que s'esdevé amb regularitat a moltes costes europees. Però fer-nos sentir vergonya és una manera de desviar l'atenció del delicte, perquè alguna cosa de delictiu hi ha en tot això. Les efusions sentimentals són inevitables, però els polítics farien bé de no recrear-s'hi i passar tot seguit a parlar de les lleis, dels qui les incompleixen i de com impedir-ho. Una balsa pot sortir de molts llocs, però una embarcació on s'han amuntegat cinc-centes persones necessita un port. És obvi que hi ha una organització, unes rutes de desplaçament i tota una logística, encara que sigui miserable. La modalitat actual del tràfic d'esclaus és tan manifesta que no podem fer veure que no passa, ni deixar de pensar que passa encara ara, després de tants anys de política euromediterrània, de tantes solemnes declaracions de solidaritat i de tants viatges de jerarques europeus oferint el que faci falta. I també després de tot aquell entusiasme per les anomenades primaveres àrabs, que semblen haver servit només per sembrar desgovern, empitjorament de les condicions de vida i increment de la pressió migratòria en direcció nord. De moment, sembla que Itàlia, amb una certa pressa, i la Unió Europea, amb molta més calma, volen enviar la marina, no a perseguir els pirates que trafiquen amb éssers humans, no a amenaçar els governs que els patrocinen, sinó a patrullar la mar per mirar de salvar més gent en els pròxims naufragis. És el pitjor missatge que es pot donar si en veritat es vol posar fi a aquest tràfic; als qui se'n beneficien: no tingueu por de nosaltres, continueu enviant-nos-els, ja ens en farem càrrec; als qui el pateixen: continueu jugant-vos la vida, i si alguna cosa no va bé, estem per aquí i farem el que podrem amb els bots salvavides. És clar que és una vergonya tot això; però, els qui en són responsables, ens la volen fer sentir als qui no hi tenim res a veure. Sempre ho hem sabut que aquí no hi cap tothom, que la política dels “papers per a tothom” és suïcida, que els nostres recursos no són il·limitats, i que tard o d'hora caldrà reaccionar, i actuar contra el tràfic, en lloc d'encoratjar-lo. La vergonya en tot cas que la sentin, si encara en són capaços, els qui ens van voler fer creure el contrari.
