L'endemà del dissabte

Quan tenia vint i pocs anys –una edat en què un sol prendre's les coses més a pit– odiava el món de l'art, perquè m'enfurismava que les arts plàstiques (a Londres, si més no) es trobaven engabiades i artificialment encarides per una colla reduïda de marxants que pagaven els crítics de torn perquè escriguessin uns textos sintàcticament indescriptibles que vorejaven el xarlatanisme, precisament per tal de fer pujar els preus de les obres que els mateixos marxants exposaven. En comptes d'això, l'art, creia jo, havia de formar part de la vida quotidiana, havia de ser visible a tothora del carrer estant.

Al cap de ben poc, va començar a ser-ho. El 1981 un home amb el nom suggestiu de Xavier Prou –però que va preferir dir-se Blek le Rat– va començar a utilitzar trepes (un tipus de plantilla) per pintar imatges de rates, ballarines i xais a les parets de París. A Londres mateix, el grup anarcopunk Crass també va utilitzar plantilles i esprais per omplir la ciutat de la seva simbologia particular. El 2004, l'artista gràfic més destacat de Crass, Gee Vaucher, va col·laborar amb un home que aviat portaria aquesta anticomercialització de l'art a l'extrem.

Banksy, que podria ser o no ser un home dit Robin Cunningham nascut a Bristol el 1973, ha aconseguit combinar humor, rigorositat artística i un conceptualisme irònic per crear una obra disponible a tothom qui camini per segons quins carrers de moltíssimes ciutats. Entre les seves imatges, n'hi ha de nens que rendeixen homenatge a la cadena de supermercats més gran d'Anglaterra; o un policia municipal que esnifa cocaïna de la vorera estant; o un vídeo d'un camió d'escorxador ple de xais i vaques de peluix que mugeixen i belen desesperadament; o grafits com ara “roba íntima bruta – El Musical”. Ara bé, Banksy ha hagut d'encarar-se a una paradoxa inevitable: algunes de les seves obres fetes sense ànim de lucre ja es venen per més d'un milió de dòlars. Per això, a Nova York, el diumenge passat, ell va muntar una parada en què venia les seves originals pel preu mòdic de 60 dòlars la peça. Un client que volia qualsevol cosa per tapar les parets de casa seva en va comprar quatre, pagant 240 dòlars, sense saber que en valien 130.000. En fi, gràcies a aquesta mena d'iniciativa, tan estesa avui en dia, des de fa uns quants anys ja no odio el món de l'art. O no tant.