La deriva socialcristiana
Costa entendre que el discurs d'Unió permeti mantenir gaire temps la federació nacionalista, que pot caure fàcilment víctima de la incontinència verbal del senyor Duran i Lleida. Només caldrà veure si el discurs unionista és una qüestió personal, ventada per la seva irreductible guàrdia pretoriana, o representa el sentiment del sector majoritari del partit. Unió ha de ventilar la pròpia indefinició interna per posar fi a la contradicció en el si de Convergència i Unió, una antinòmia que no pot mantenir-se gaire temps.
Aquesta darrera setmana el diputat Duran i Lleida ha anat massa lluny tensant la fina corda que uneix la federació nacionalista, tant parlant al Congrés castellà d'“alguns independentistes” com declarant que pel seu grup són “insostenibles” els plantejaments convergents que defensen la independència com a única sortida. I, encara, per acabar-ho de complicar, s'ha queixat de no conèixer de primera mà l'informe sobre les deslleialtats institucionals d'Espanya, referents als diners que no arriben a Catalunya, i, a més, diu que discrepa amb els comptes fets, ja que, segons ell, ens deuen menys del reclamat. Talment, Duran ha anat lluny i ha portat la federació al límit del trencament.
És lícit, només faltaria, que Unió es pronunciï a favor d'una tercera via i fins que aposti per fer front amb les restes socialistes que demanen un estat federal. Fins és acceptable que el partit socialcristià confessi la seva germandat amb el Partit Popular, amb qui manté al Parlament Europeu el compromís d'inscriure's al mateix grup parlamentari. Però dubto que es pugui mantenir el maridatge de Convergència i Unió, quan avui discrepen en la qüestió fonamental que es cou a Catalunya.
Veritablement, Unió té convocat per al proper mes de febrer un congrés extraordinari per reformar els seus estatuts i aquella pot ser una magnífica oportunitat per donar un tomb a la direcció i definir el seu lloc en l'actual procés català, però tinc el pressentiment que l'actual situació no es pot mantenir fins aleshores i ara cal una definició immediata.
I, en el seu debat intern, els socialcristians haurien de pensar en el seu líder simbòlic, Carrasco i Formiguera, i en l'exigència del seu pensament.
