I ARA QUÈ, URBANITA?
Qui paga les reunions?
Em pregunto qui paga el sou d'aquests individus, alliberats a temps perpetu
Intento localitzar des de fa setmanes un vell amic dels temps revolucionaris perquè m'aclareixi un vell afer, que encara ara se'm presenta en somnis. Ell va substituir les nostres sigles glorioses per un càrrec d'alliberat d'un aquests sindicats anomenats majoritaris, on purga la seva necessitat de poder, que abans camuflava en l'assemblearisme i, per què no dir-ho, en la violència. Quan, finalment, el trobo per fer un cafè, en una sòrdida població, que fa por per la quantitat de cases en filera, pateix una amnèsia del quinze i amb prou feines recorda el nom dels seus fills, repartits per tres matrimoni més fracassats que les seves idees.
Ja que no em pot aclarir els meus dubtes històrics, li pregunto els motius que estigui tan ocupat per no poder fer ni un cafè amb un conegut. Després d'explicar-me, sense dissimular el cinisme, que hauria fet una trajectòria més galdosa si s'hagués afiliat al Partit Socialista, a Convergència o al PP –sic i per aquest ordre–, es rendeix a dir-me que els últims vint-i-cinc anys els ha passat reunit i que s'avorreix com una mòmia egípcia. Després de pair-ho, em pregunto qui paga el sou d'aquests individus, alliberats a temps perpetu, a més de les oceàniques hores perdudes dels directius de les empreses.
Qualsevol, amb un mínim de lectures d'economistes i sociòlegs contemporanis, pot constatar amb dades de precisió científica quina és l'operativitat de les reunions i quins beneficis en treuen les empreses, a part de limitar l'accés al treball d'executius que, en realitat, no serveixen per a cap altra cosa que per reunir-se per no decidir res, per no tenir cap transcendència i per elucubrar bajanades.