El camí real per al país real

“Ara pla! Els que hi entenen, o sembla que hi poden entendre, asseguren que una declaració unilateral d'independència no tindria cap valor jurídic. De manera que cal fer abans el referèndum, i s'ha de fer legal, amb tots els ets i uts. Legal dins de les lleis espanyoles. Però com que un referèndum d'autodeterminació afectaria tots els ciutadans de l'Estat –que es proclamen propietaris indivisos del territori català–, no es pot pas convocar només a Catalunya: en tot cas, caldria consultar tots els espanyols. Seria maco, és clar. Però mai Madrid plantejaria una pregunta sobre la independència de Catalunya. Ves a saber què respondrien els votants de Logronyo o els de Huelva. Aquestes coses l'Estat no les fa si no en pot assegurar el resultat que desitja. Imagina‘t per un moment que als amics espanyols, cansats de tanta campanya contra Catalunya, se'ls acut decidir que ja n'hi ha prou de queixes que no entenen i voten que sí, que ens en podem anar. L'Estat amb les coses de menjar no hi juga. No es poden pas deixar a la discrecional voluntat dels ciutadans. És a dir, que tampoc.”

“Però, a veure, una declaració unilateral per què no tindria valor jurídic? Imagino que el valor el dóna el reconeixement que es pugui rebre dels altres estats del món. Qui ens reconeixeria? Letònia, Estònia... No n'hi hauria pas prou. Caldria poder ser apadrinats per algú de pes en el concert internacional. I millor que ens fessin costat els veïns europeus: Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia. Al final, comptat i debatut, necessitem que en avali la mateixa Espanya per no tenir problemes.”

“D'acord. Però parlem clar: el que ens diu la història és que els estats acaben sempre acceptant la realitat. Si ens féssim independents, seríem independents. Al cap de poc temps s'aniria guanyant el reconeixement jurídic i polític. O les simpaties. Darrere els bàltics, probablement vindrien alguns països sud-americans, que tenen memòria dels seus problemes per desempallegar-se de la prepotència castellana.”

“Deixi-ho córrer. No caldrà anar tan lluny. El dia que a Madrid entenguin que el camí –encara que sigui difícil– no té tornada, aquell dia, en pot estar segur, trobaran la manera de resoldre el problema de manera pacífica. Perquè (ells ho saben i nosaltres, també) el problema és que, des del decret de Nova Planta fins avui, se'ns ha exigit per ser espanyols deixar de ser catalans. Aquesta imposició s'ha mantingut per la força de les armes durant tres segles. Ens volien només per pagar les factures de les seves guerres europees o els delirants plans ferroviaris de l'alta velocitat. Saben ells i sabem nosaltres que es podria conviure en un estat compartit, de ciutadans iguals. Un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. L'estat real.”