El perdó

Sembla estrany que, essent una organització que exigeix als seus fidels la generositat del perdó, a l'Església catòlica li costi tant demanar-lo. Ha calgut que el pas del temps animés milers de víctimes a denunciar amb retroactivitat els abusos sexuals patits al redós de les sagristies, en les tenebres dels internats, fins i tot en la impunitat del confessionaris, perquè la jerarquia vaticana admetés, finalment, que palpar criatures era un vici prou estès entre els pastors del ramat. Encara ara, però, és una raresa escoltar missatges com el de l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, que acaba de proclamar que troba necessari demanar perdó pel paper de l'Església durant el franquisme. No és el primer membre destacat de l'Església que expressa penediment per l'antiga convivència amb la dictadura, però la Conferència Episcopal Espanyola continua essent més donada a la beatificació dels màrtirs religiosos que no pas a l'autocrítica. I malgrat que els costi tant de reconèixer-ho –més encara de lamentar-ho–, la veritat és que enmig del salvatgisme de la guerra i de les rancúnies de la postguerra, els capellans hi van tenir, per acció o per omissió, un paper destacat. Per això, quan el règim victoriós va haver reforçat el poder del clergat en una societat atemorida, no se'ls va pas veure mai incòmodes exercint com a braç espiritual de la repressió. Al cap de tants anys, són massa pocs els integrants de la jerarquia que s'avergonyeixen públicament d'aquell passat, tot i que tampoc és cap heroïcitat fer-ho, perquè sense el càstig d'una penitència severa, l'assumpció de la culpa es pot començar a diluir tan sols un segon després d'haver demanat perdó. Però almenys en les paraules de l'abat hi ha la defensa d'allò segurament més important que el perdó: la memòria.