‘La humanité'

A propòsit de Leonarda Dibrani, l'adolescent gitana expulsada, el president Hollande ha declarat que França és la república i que aquesta és la llei, però també la humanitat. I també que han de ser ferms, però també humans. Aquests peròs apunten que hi pot haver, i bé que hi és, una contradicció entre la llei (i la fermesa a aplicar-la) i la humanitat. N'hi ha, d'humanitat, en les lleis d'estrangeria que limiten l'entrada i circulació dels pobres (i encara més si són d'una comunitat tan llargament estigmatitzada com la gitana) en els països europeus? N'hi ha quan se'ls condemna a posar-se en mans de traficants de persones que poden abandonar-los al destí més atroç? N'hi ha en privar-los dels papers o de la legalitat que els farien menys explotables, vulnerables i, evidentment, expulsables? N'hi ha pel fet mateix que existeix la pobresa? En tot cas, no hi ha prou humanitat si, després d'expulsar-la, s'ofereix a Leonarda acolliment perquè pugui continuar els seus estudis a la “generosa” França, però sempre que torni sola, sense la família. L'adolescent, que d'altra banda sembla que ha estat ben educada a l'escola pública francesa per argumentar tan clarament, ha replicat a Hollande: “No m'ho esperava d'ell. No ha entès res de la meva situació. No sóc un animal i no tornaré a França sense la meva família. Que no té pietat? Que no té família?”

Hi ha humanitat en aquest món sense pietat? Tanmateix, n'hi ha i pot revelar-se de la manera més inesperada. Fa uns dies, mentre esperava l'autobús, vaig veure un jove estranger indigent que cridava “Mammy, mammy” adreçant-se a dues dones grans, ben vestides, amb aparença burgesa. S'hi va acostar i una li va donar alguna cosa. El noi va plorar, tornant a dir “Mammy, mammy”, i la dona va amanyagar-lo. Vaig imaginar que en aquell instant va reconèixer-lo com un fill que s'havia extraviat. Només un instant, només un gest, però allà hi va haver humanitat. Va arribar l'autobús i les dones hi van pujar. Jo també, commoguda.