Enyor

La històrica discoteca Big Ben de Mollerussa va organitzar dissabte una sessió revival per rememorar les festes dels anys vuitanta. Inevitablement, es va omplir de pares i mares de família amb ganes de rebentar-ho tot, antics vampirs de la nit de Ponent que van aparèixer al Big amb l'alegria i les marques de guerra de qui torna d'un exili llarg i penós. També hi van anar noves generacions, encuriosides per aquella estranya fusió: una mena de reunió de l'AMPA regada amb gintònics, llums, decibels i mirades còmplices entre antics noctàmbuls que resultaven més paternals que no pas canalles. Per a qui no conegui el Big Ben, es tracta d'una autèntica institució a les terres de Lleida, aglutinador de joves de pobles i ciutats dispersos al llarg de més de trenta-cinc anys, origen (i a vegades fi) de moltes parelles de procedència municipal i social diversa: al Big Ben no s'hi anava a ballar o a lligar, sinó a cohesionar el territori.

Diuen que la societat catalana està trencant amb les maneres de fer del passat però, amb festes retrospectives com la del Big Ben, es demostra que hi ha més enyorança que mai. Les revolucions, ja siguin de guillotina com la francesa o de vellut i cadena humana com la nostra, són sempre un efluvi sentimental que ha sortit de mare i que es desborda fins a trobar noves lleres per on seguir el curs de la història. I els catalans estem melancòlics. Què hi farem. Potser carregats de motius, de balances fiscals i de tota mena de raonaments, si voleu. Però l'enyor també sura pertot arreu, per tots els àmbits de la vida. I, com sempre, enyorem no pas allò que vam ser, sinó allò que podríem haver sigut i no som.

L'èxit de dissabte fa que els amos del Big Ben es plantegin repetir periòdicament l'experiència, però sense deixar els plans d'una nova trajectòria amb públic jove i d'última generació, perquè han detectat que, malgrat tot, hi ha ganes de festa: queda clar que, tant si fem revolució com si ens la fan, la música ha de continuar.