De tornada

Tornar d'un viatge així, si ets capaç d'interioritzar i pair el que has viscut, pot provocar estats i reflexions com no te les havies plantejades mai. O sí, però no havies tingut la capacitat de fer-ho des de la distància que dóna la relativització. I a la vegada es produeixen sensacions i sentiments que fan que la radicalitat de la revolució amb un somriure als llavis sigui la màxima aspiració de dignitat.

Tornar de l'Índia i veure que a casa s'ha organitzat un Parlament Ciutadà capaç de mobilitzar, de reflexionar i de dir des d'aquesta contundència positiva que això no és una crisi sinó una estafa, i a la vegada viure-la com una oportunitat regeneradora, fa que l'aterratge físic i mental s'entomi amb esperança.

I si això es completa amb unes jornades potentíssimes organitzades per la Federació Catalana d'ONG que no viuen al marge de la seva realitat local, ja és un estat de satisfacció difícil de descriure.

I és que laminar l'estat del benestar i els drets fonamentals amb l'excusa de la crisi, ja no ens ho empassem. Tenir la sensació que algun guru de les finances ens dirà que la crisi ja s'ha acabat quan hagin destruït totes les nostres consecucions socials, no ho acceptarem. El que entristeix, desespera i et deixa perplex és la miopia institucional. No és normal que mentre això passa al carrer, als escons es decideixi que l'IVA per als casinos serà del 10 per cent mentre que el de la cultura és encara del 21. I jo, que aspiro al país normal que molts somniem, espero poder posar per damunt de tot les persones. Les seves necessitats, els seus drets, la seva dignitat. I estic per decidir, com estic també per dir ben fort que triar què puja i què baixa, què es retalla i què no, també vol dir pronunciar-se. Són vasos comunicants, l'espinada del mateix cos. Perquè no hi ha llibertat sense dignitat. I cap de les dues coses poden negar-nos-les. Estem a punt del màxim estadi, i per sota ens serren les potes de la taula. Però com que ho hem vist, no ho volem permetre.