‘Lo moderno'
Modernitat vol dir eficàcia, eficiència, proximitat i naturalitat
“Lo moderno es la unión, no la disgregación ni el aislamiento”, va afirmar el president espanyol, Mariano Rajoy, la setmana passada, al Palau de Pedralbes amb motiu del fòrum mediterrani. Ho va fer menyspreant la figura del president de Catalunya, però ell no va deixar de parlar de lo moderno. I seria fàcil ridiculitzar la seva intervenció i apel·lar a altres grans “unificadors” d'Europa com Juli Cèsar, Napoleó o Hitler... Però no ens remetem a capítols bèl·lics de la història i anem al fons del que volia dir Rajoy, que és que la modernitat no és compatible amb el sorgiment de nous estats o amb la disgregació dels existents. I hem d'entrar-hi, sense ridiculitzar, per una raó molt simple: perquè per fi el president Rajoy s'ha posat a fer campanya pel “no”. És a dir, ja admet que hi ha debat i que els ciutadans haurem de decantar-nos per una opció o altra.
Vol dir això que Rajoy està a favor de la consulta? No, però sí que vol dir que ha entrat en el debat. En un debat que va més enllà de si hi ha espai per a una consulta legal, i que ja parla dels avantatges i els inconvenients de la independència. Benvingut sigui, encara que tots sapiguem que és molt més moderno deixar votar que prohibir-ho. Però agafem el guant, entrem en la reflexió, discutim l'argument. Tant de bo puguem debatre sobre això i no sobre “la Constitució no ho permet”, “és impossible” (Carme Chacón ara està en aquest estadi preracional) o “els catalans no poden decidir sols”. Parlem-ne i superem aquestes excuses procedimentals. Rajoy ha vingut a la nostra: la hipòtesi de la independència podria tenir els seus inconvenients. No és un panorama prou moderno. Parlem-ne, doncs.
La independència, segons ell, va en contra dels progressius processos d'integració continental. Bé, això és tant com dir que quan els britànics es mostren escèptics amb les polítiques econòmiques europees també estan anant contra els signes dels temps. O que quan ell mateix es mostra contrari a la sentència del tribunal d'Estrasburg relativa als presos, també està sent un retrògrad. No havíem quedat que la UE és una unió de sobiranies ben sobiranes, que en tot cas cedeixen competències cap amunt? I no és ben bé això el que vol Catalunya, ser una sobirania més que pugui participar d'aquest marc superior de sobiranies compartides? No vol ser exactament tan “moderna” com Espanya i com França? Aleshores, per què ser iguals que ells ens fa menys moderns? Perquè fragmentem més les sobiranies? Hi ha països igual de petits o més petits que Catalunya dins la UE, però d'acord. Si aquest és el tema, parlem-ne també.
Principi de subsidiarietat. Defensem la tesi que allò que pugui fer l'administració més propera al ciutadà que no ho faci la més gran: justament per això els estats només han cedit part de la seva sobirania a la UE. I creiem que el marc nacional, d'identificació nacional majoritària, és el que millor encaixa per al concepte de sobirania: un estat Espanyol és massa plurinacional per ser eficient, sobretot si no reconeix la seva pròpia plurinacionalitat; i un estat lleidatà, posem per cas, no seria un exemple de bona subsidiarietat perquè no respon al marc d'una identificació ciutadana en una nació diferenciada. Lo moderno, defensem nosaltres, és quelcom tan modern que ja ho deia Prat de la Riba: a cada nació, un estat. I creiem que això és més just, més real, més veritable, més natural i més eficient. Lluny de l'artifici dels grans estats-nació creats al segle XVIII i als quals, per cert, Rajoy mateix va apel·lar: “Voy a una reunión de estados nacionales.” Modernitat absolutista, vaja.
Modernitat vol dir eficàcia, eficiència, proximitat i naturalitat: que la geopolítica s'adapti al màxim a la cultura diferenciada i a l'economia d'escala. Què és més modern o eficient, la noció de corredor mediterrani o la noció d'AVE a Pontevedra? Rajoy ens parla de la UE, però la UE té més clar quina de les dues nocions és més moderna i més eficient, i quina és més d'aislamiento. El que costa, en definitiva, no és trobar modernitat en la disgregación de Catalunya. El que costa és trobar modernitat al projecte d'Espanya. Per això marxem, per sentit de la modernitat. Per modernisme!