De jocs i joguines

Hi ha un poema de Carner, Joguines, tan breu com ple de substància, que diu: “Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants: / aquestes són joguines que hi juguen els infants. // Davant, els ulls encesos que vénen d'uns jardins: / aquestes són joguines que hi juguen els destins.” Sempre m'ha captivat la senzillesa i, alhora, la profunditat d'aquest poemet del Príncep, amb les seves dues parts ben diferenciades: la primera, tan clara; la segona, molt més oberta a la interpretació. ¿Davant de què o de qui?; i aquells ulls encesos, ¿són els dels mateixos infants? Sigui com sigui, el que sembla incontrovertible és que el destí juga al seu grat –i sense gota de misericòrdia– amb els nostres ulls, amb la nostra vida. I juga amb els nostres ullets com un nen ho fa, o ho feia, amb un parell de boles (o de bales). Formalment, trobo, encara, que és un gran encert de Carner fer servir el relatiu col·loquial: “joguines que hi juguen” en comptes de “joguines amb les quals juguen”, una manera de fer no normativa (i, tanmateix, vivíssima) que l'enyorat professor Joan Solà –que ara fa tres anys que se'ns va morir, com recordava David Paloma fa una setmana en aquest diari!– explicava tan bé en les seves classes de sintaxi.

Si he recordat Josep Carner, és perquè el llibre que els vull recomanar m'hi ha fet pensar. L'ha publicat Edicions Sidillà, una d'aquestes petites meravelles independents del món de l'edició catalana, obra dels escriptors Judit Pujadó i Xavier Cortadellas. Es titula Els jocs retrobats. 33 cròniques de la Catalunya juganera, i és una obra col·lectiva en què han participat els escriptors Marina Espasa, Marcel Fité, Jordi Lara, Josep Pujol, Anna Punsoda, Sebastià Roig, Joan Todó i un servidor de vostès. Cortadellas s'encarrega d'escriure uns valuosos annexos per a cada un dels capítols. I l'il·lustrador Albert Llenas Llensa hi posa uns dibuixos bellíssims que diríeu que tenen alguna cosa d'època (d'aquella època daurada del llibre il·lustrat català –del llibre amb sants, que diu Carner–, del temps, entre altres, de Lola Anglada).

Els jocs retrobats és una obra d'una gran amenitat en què es dóna la veu a diverses persones del país, nascudes molt abans de la irrupció de la televisió, persones majoritàriament no conegudes (llevat el lingüista Albert Jané, que ha entrevistat Marina Espasa), que recorden la seva infantesa i els jocs que l'acompanyaven. “La infantesa és una ficció”, escriu Joan Todó. Com la memòria, esclar. Hi predominen els nascuts a la primeria dels quaranta. Però també n'hi ha de nascuts els anys vint i durant la dècada dels trenta. En trobem de poble, però també de ciutat. La guerra i allò que el clixé n'ha dit la llarga nit del franquisme, època de privacions de tota llei i de tota mena de malures morals, d'escassetat i penúries, de repressió, tot això va fer que moltes de les joguines fossin “autoconstruïdes”, com confessa Pere Cornellà, de Girona, a Josep Pujol Coll. Poques pilotes de cuiro. La imaginació al poder: capses de llumins o pinyols de fruita servien a la noble necessitat de jugar que sempre ha tingut i sempre tindrà la quitxalla (la mainada, a la Catalunya Vella; la canalla, a la Nova).

La majoria dels convidats a dir-hi la seva es van haver de refugiar en associacions de la resistència cívica i catalanista: l'escoltisme, escola privilegiada de formació de minyons, però també els orfeons o les escolanies. Anava llegint, i, jo que no sóc tan vell com els entrevistats (però hi vaig anant, que diria mon pare), evocava tot de noms que havia pràcticament oblidat: el bèlit, posem per cas, entre una munió de noms més. I tornava a saltar, en la memòria, tot jugant a cavall fort! La senyora Maria Teresa Montragull, de 77 anys, de Vila-rodona, el dia que vaig anar-la a veure em va reconèixer: “Jo en tenia una de força grossa [una nina], que m'ha durat fins al dia d'avui. L'any passat li vaig rentar el vestit, però els cabells li cauen...”. Hi ha moltes novel·les reals, dins aquest llibre. Joguines que hi juguen els destins.