Cap on va el món
Fa poques setmanes, en un discurs en una cimera internacional, el president del govern espanyol va afirmar que el món va cap a la unió i no cap a la disgregació. Parlava de la cooperació entre països, però també era una clara al·lusió a la realitat política catalana. Sens dubte, la cooperació, l'entesa, l'eliminació de fronteres i el comerç són bones idees que a la gran majoria ens sonen bé. Però, més enllà de les bones paraules, cap on va el món? En realitat, hi ha un moviment de fons que no es pot ignorar. Des de l'any 2010 els països del sud de la zona euro estem immersos en una profunda crisi econòmica que en part és deguda a errors comesos en el passat respecte al model de creixement econòmic escollit, però en part és deguda també a errors de disseny de l'arquitectura econòmica i institucional de la moneda única europea. Algunes coses no es van preveure. O, si sobre el paper es van preveure, a la realitat no es va saber com evitar. La productivitat d'alguns països que compartim la mateixa moneda va evolucionar de manera diferent de la dels altres. I com a conseqüència d'això, alguns països es van endeutar molt respecte a d'altres. Quan un país importa més béns i serveis dels que exporta, els béns que no pot pagar amb els ingressos procedents de les exportacions els paga mitjançant l'endeutament, el crèdit rebut. Però aquest endeutament no pot créixer indefinidament. Els creditors, a partir d'un determinat moment, temen no recuperar el que han deixat i no donen més crèdit. I, si poden, pressionen perquè els tornin el que se'ls deu.
Una possible solució per a les crisis d'endeutament seria que els països que importen més del que exporten no s'haguessin d'endeutar. Els més productius, els que exporten més del que importen, podrien utilitzar els diners que obtenen d'aquest superàvit per fer una transferència fiscal cap als països importadors. Seria una compensació pel fet que els països importadors els compren els seus productes i els ajuden així a generar activitat econòmica i a prosperar. Faria falta algun govern central, que s'hauria d'encarregar de gestionar aquestes transferències, i per descomptat, se'n podria quedar una part per cobrar la feina de gestió. Però la idea que cal compensar, indefinidament, els països que et compren els teus productes no sembla gaire de moda avui dia a Europa. No sembla que el govern alemany, o qualsevol altre, estigui pensant a solucionar el problema del deute d'aquesta manera: transferint diners cap als països de la perifèria, simplement perquè des d'aquí els comprem els seus productes. En realitat, no volen ni sentir a parlar d'aquesta “unió de transferències”. Pot semblar una posició egoista, però també és una qüestió d'incentius.
Si un país rep una transferència a canvi de comprar productes, no té l'incentiu de millorar la seva productivitat per exportar més. Per què fer-ho? Millor importar i rebre la transferència fiscal. Amb el temps el nivell de vida dels ciutadans dels diferents països es podria anar igualant... Però alguna cosa falla aquí. Seria difícil que els ciutadans dels països més productius acceptessin aquest estat de coses. De fet, sí que hi ha hagut transferències fiscals entre països, però limitades en la quantitat i el temps. Durant un quart de segle els països del sud d'Europa hem rebut uns fons europeus que hem utilitzat per construir infraestructures. La solidaritat existeix i és un valor, però, quan es tracta de països, té un límit. És lògic que ara els receptors d'aquests fons siguin els països de l'est d'Europa i no els del sud, que ja tenim les infraestructures. I no només és una qüestió europea. Quan la Xina es va obrir al món, a finals del segle XX, va decidir adoptar un model de creixement basat en les exportacions. Diferent de l'utilitzat poc abans per altres països llatinoamericans i asiàtics, que mentre intentaven desenvolupar-se, importaven més del que exportaven i per tant s'endeutaven.
El model basat en les exportacions fa que siguin els altres els que s'endeuten amb tu. És evident que el model xinès té moltes coses a millorar, però permet una posició molt més sòlida en el concert internacional. De la mateixa manera que els països del nucli d'Europa tenen una posició més sòlida en la crisi de la zona euro. Així és com va el món. I partir d'aquí, la cooperació i la solidaritat seran conceptes a tenir en compte per repartir la riquesa. Però no a l'inrevés, els països que generen riquesa no posaran la capacitat de decidir en mans dels compradors dels seus productes. Llavors es posaria en risc la creació de riquesa, tal com està en risc la creació de riquesa a l'economia espanyola.
A tot el món s'està produint, avui dia, un desplaçament del poder cap a aquells països més productius, que són capaços d'exportar més del que necessiten importar. I amb el que obtenen d'aquest superàvit poden decidir a qui donen o no donen crèdit. Voler ignorar aquest desplaçament de poder és ignorar com funciona l'economia i desconèixer cap on va el món.
