Un parell de regals per al meu pare
Sóc plenament conscient que aquest text és d'aquells que els analistes literaris en diuen intimista, la qual cosa podria no ser adient per a un diari. Consta que no és la meva línia, però en aquest cas s'acosta al plantejament que m'he fet d'abonar sempre que pugui a favor del catalanisme radical. Aquest dia 17 d'octubre, quan el meu pare hauria fet 106 anys, he recordat que en va fer cinquanta que li havia fet, segons ell mateix, un dels millor regals que mai no havia tingut. Resulta que feia poc, aquell any 1963 que havíem començat a revertir un cert allunyament entre tots dos, que resultà ben bé de la prepotència i del desconcert de la meva desgavellada joventut. Tenia moltes ganes de fer-li un bon regal i no tenia ni un peso. Vaig pensar fins i tot en penyorar alguna cosa, però el cert és que no tenia res de valor.
No vull recordar quina en va fer aquells dies el general Franco en contra d'alguns catalans, però que un grup de companys universitaris va demanar-me que els ajudés a redactar i publicar un petit manifest al diari. Diners no en vaig poder aportar cap, però vaig esmerçar-me fent un text precís que, sense que m'ho demanessin, al·ludís també al dret de Catalunya a la seva independència. Ningú ho va objectar i va sortir publicat al diari exactament com el vaig deixar... Precisament el dia 17 d'octubre. Vaig arribar a casa a dinar amb un exemplar del diari sota el braç lligat amb un llacet vermell: “Té, pare”, li vaig dir. “La veritat és que no tinc ni un ral i només t'he pogut regalar això.” Molt intrigat, va obrir el diari a la pàgina que li havia assenyalat i es va quedar una bona estona callat sense moure ni una pestanya. “Ai el meu fill!”, va exclamar. “Mireu què m'ha regalat!” D'aquella abraçada no me n'oblidaré mai. La complicitat que vàrem segellar encara dura.
Per a mi, aquell dia marca el començament d'un procés que em va acabar de convertir en el catalanista que sóc. El que ha vingut després només ha servit per polir-me una miqueta. L'any passat, a Barcelona, algú em va preguntar després de sentir-me algun comentari: “Veig que ja t'has fet independentista?” Pensant en aquell 17 d'octubre, quan encara tenia pocs anys, potser vaig respondre-li de mala manera: “No, d'independentista no me n'he fet. Fa mig segle que en sóc, i ben documentat!” Potser no hi tinc cap dret per la meva nacionalitat mexicana, però ningú pot impedir-me que me'n senti...
Aquest any, com sempre, el dia 17 vaig anar a visitar el meu pare i, per fer-li sentir plenament el que està passant al seu país i que ell – ho dic amb llàgrimes als ulls– ja no ho ha pogut veure, vaig decidir fer-li un altre regal simbòlic: sobre la seva tomba, on ja hi havia unes discretes quatre barres, hi vaig fer posar una làpida més gran, amb una bandera estelada. He de dir que no estava en condicions anímiques per discutir el preu i hauria pagat el que fos sense regatejar, però quan l'artesà va esbrinar el que volia dir aquell estel, em va fer una rebaixa força gran dient-me que ell anava a favor de tot el que anés contra els gatxupins. Serà el que sigui, però la veritat és que l'home ha fet molt bona feina i l'estelada fa molta patxoca.
