EL TEMPS QUE FUIG
Abraçades
A Girona enfilem l'últim cap de setmana de Fires. Gentades arreu, infinitat d'actes! Em quedo amb tres moments que m'han agradat. El primer, les abraçades que uns nois feien als vianants, de franc, al punt de trobada de la Rambla. Hi havia gent que passava de llarg, desconfiada (un no està acostumat que t'abracin desconeguts), però valia la pena, perquè eren unes abraçades llargues, amples, tendres i enèrgiques alhora, reconfortants... El segon, els dos nens gitanos que fan companyia als qui fan torns a la parada informativa d'ERC, una parada que té molt d'èxit perquè els nens hi poden fer estelades amb cartolina i pintura de dits. Suquen els ditets a la pintura i, imitant Guifré el Pilós, els surten quatre barres molt artístiques, com si les portessin als gens. Els dos nens gitanos, com que els seus pares tenen feina, són tot el dia a la parada fent estelades, una mica matusseres però carregades de bona fe, i arreplegant imants, globus i propaganda independentista. Els vaig preguntar de quina parada eren i el més petit em va dir: castañas galegas. Les castanyes gallegues són les millors del món, vaig fer, i el nen, en un rampell de generositat patriòtica, se'n va anar i va tornar amb una paperina de castanyes calentones. Teniu, va dir. Li vaig fer una abraçada i es va quedar molt parat, però jo diria que li va agradar... El tercer, el sermó que el dia de Sant Narcís, a la missa en honor del patró, va fer el bisbe de Girona, en què va demanar perdó pels insults i el menyspreu cap als catalans de la cadena 13TV, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola i molt agressiva amb el procés sobiranista. Bravo, Pardo! El dia que el vegi també li faré una abraçada cordial.
Però a qui no abraçaré, perquè no s'ho mereix, és a qui podia haver fet possible que aquestes Fires els nens que van amb cadira de rodes poguessin pujar a les atraccions, i no ho ha fet. Un altre any s'ho hauran de mirar des de baix, i mirar-s'ho des de baix no és gens divertit.