Viure sense tu
Lleuger
Lleugeresa. Després d'una visita sorollosa als espais on el silenci marca les hores, els cementiris, busco la lleugeresa, que per alguna cosa després de Tots Sants ve el dia dels morts. Qui se'ls escolta els morts? No tenen ni els del CNI, ni els de l'NSA, ni els espies de La vida dels altres, la pel·lícula que il·lustrava el seguiment que l'RDA feia dels seus compatriotes sospitosos de tenir dubtes sobre el règim. Ningú, ni els minyons escoltes de la Camarga. Els espies escolten els vius, i gairebé sense discriminació, és l'espionatge global. El desfici de la seguretat genera inseguretat, i fa que es rastregi tot, reis i papes, rics i pobres, manaires i manats. Però els que estan més segurs de quedar lluny que se'ls escolti són els morts. I mira que en diuen, de coses. Ens interroguen, ens pregunten, ens remouen quan som davant del nínxol, davant la tomba, davant les flors que la setmana que ve ja seran seques. No es pot no comunicar. I fins i tot els morts ens plantegen un diàleg. És clar que ens l'hem d'imaginar, hem de suposar, amb l'aval de l'experiència, del coneixement dels parents morts, què ens anirien dient de la nostra evolució. Em direu que això és un diàleg interior, un connectar amb la part inconscient que tots arrosseguem i que permet explorar els sentiments, el passat familiar i els somnis. És irracional. Per això busco la lleugeresa, la de l'ocell, no pas la de la ploma, que diria Paul Valéry, citat per Italo Calvino. La de l'ocell es pot associar a la precisió i a la determinació, mentre que la lleugeresa de la ploma s'associa més a l'abandó, l'atzar o la vaguetat. Lleugeresa després del pes dels dies que se'm fan feixucs entre tanta bromera moderada. Atrapat entre la rapidesa i la tardança, dues forces que tiben dels fets. També en aquesta disputa els morts se'n deslliuren, el seu temps no es mou, tant els fa l'hora nova com la vella, tindran els mateixos rajos de sol. Però vet aquí que en aquests temps de guerra global els missatges ja no s'han d'amagar al ventre d'una llebre com a l'època de Ciros per burlar l'enemic. Els missatges són interceptats a tota hora, i encara que no es parli, s'escolta, que és un primer pas pel diàleg. Si han escoltat bé les emocions col·lectives, ja saben què volem. Lleugeresa, que la resposta és com el silenci d'un cementiri.