Les ànimes dels difunts

Recordar els morts és un costum ancestral que, amb formes molt diverses, té l'objectiu d'honorar i en certa manera fer reviure la memòria dels antecessors. Amb la globalització, però, s'imposen els estàndards de la cultura popular nord-americana en la versió més truculenta i hollywoodiana. Fa setmanes que qualsevol botigueta de barri té els aparadors plens de productes per maquillar-se i disfressar-se i de pallasso d'ultratomba.

No espero que es facin castanyades al Central Park de Nova York ni que els panellets entrin a la cadenes de menjar ràpid. Sí que lamento la rapidesa de la nostra desculturització, la mimesi de tot allò que soni a anglosaxó guai. Sobretot quan es tracta d'imitar la banalitat i el mal gust. La moda dels vampirs, els zombis i el terror mereix una anàlisi com a fenomen psicosocial, ara només parlo de la pobra gent que he vist pels nostres carrers disfressada de mort viu o de mort mort en nom d'una tradició que aquí és impostada i poca-solta. Fa vergonya aliena. Es fa creure als joves que, si no se sumen al gregarisme mundial, no són ningú i que s'avorriran, que és el pecat més gros que es pot cometre.

Parlo al títol de les ànimes dels difunts per expressar la flameta del record, el pensament dedicat als que ens han precedit. Diuen que mata més l'oblit que la mort, per això fer reviure de manera simbòlica els difunts és recordar que cadascú de nosaltres és tan sols una petita baula entre ells i el futur. Res a veure amb la xarlotada que consisteix a caracteritzar-se de mort terrorífic i que se suposa festiva. És una forma més d'adotzenament i d'estupidesa, un nou èxit de la banalització universal que ho converteix tot en un carnestoltes d'encefalograma pla. Que les targetes de convit d'alguns casaments especifiquin de què s'han de disfressar els invitats és un senyal definitiu d'haver perdut el nord, el criteri i el bon gust.