Nova i vella esclavitud

Intercanvio uns correus electrònics amb un jove editor –un emprenedor que dirien dins l'abrupte i esnob lèxic dels eufemismes que porten el món al desastre– i em diu que ja dóna per habitual que no li paguin pràcticament cap de les moltes feines que ha de fer per sobreviure. És jove per a mi però ja deu tenir més de trenta anys i és pare. L'explotació de joves i no tan joves s'ha convertit en un dels esports internacionals més practicats. Un becari o un aprenent poden caure víctima d'un desaprensiu, que es beneficia de la legislació esclavista per fer-li fer tot de feines professionals sense pagar-li ni per poder comprar els viatges d'una senzilla T10. Els temps han retrocedit a tota velocitat, i drets que s'havien obtingut després de grans vessaments de sang s'han anat en orris gràcies a polítics que salten dels càrrecs a les empreses amb absoluta impunitat. Hi ha moments en què observes que, en termes de legislació laboral, hem retrocedit a situacions pitjors que les de les dictadures que van assolar el país durant el segle XX. Els sindicats pactistes i corruptes han signat –en representació de no sé ben bé qui– qualsevol paper que els han col·locat al davant i ara no hi ha marge de maniobra per defensar-se de la bulímia dels esclavistes, que poden plegar amb l'excusa de la crisi, perquè en un altre lloc els ofereixen condicions més favorables a la seva febre.

El capitalisme salvatge; és a dir, la cobdícia, reneix sense cap fre que l'aturi. No voldria afegir-me al discurs d'esquerres perquè mai me n'he considerat. La defensa dels drets elementals hauria de ser una prioritat per als que teòricament es responsabilitzen del bé comú.