els fils d'ariadna
Contra la barbàrie
Fa dues setmanes es feia públic que la directora de l'Institut de Llançà, Maria Carme Barceló, afrontava un cas de ciberassetjament incitat per cinc alumnes d'edats compreses entre 13 i 16 anys. Aquests alumnes havien obert pàgines web on de manera anònima es penjaven comentaris denigrants i acusacions contra altres alumnes del mateix centre d'ensenyament. Barceló va ser expeditiva. Va aprofitar el seu mur de Facebook per penjar aquest missatge, que amb una precisió tan crua com nítida ens situa damunt el mapa (im)moral i (in)cívic en què ens trobem: “Feu pena i demà sereu denunciats per intromissió a l'honor d'altres menors. (...) Ens veurem al jutjat i a la fiscalia de menors.”
Recordo que el dia que es va fer pública aquesta notícia vam tenir, sobre aquesta qüestió, una raonada discussió amb un col·lega de la universitat. Segons ell, aquest cas hauria d'haver-se resolt sense denúncia pública, com “un procés intern” del centre educatiu. Jo tenia, i tinc, un altre parer. Escamnat de comprovar com les institucions prefereixen no resoldre abusos flagrants per així evitar ser objecte d'atenció pública per una causa negativa, la decisió de Barceló em sembla triplement virtuosa. En primer lloc perquè afronta de manera digna i professional un estat d'agressió que comporta molts patiments silenciats, depressions, complexos, exclusions i, en el pitjor dels casos, fins i tot suïcidi. En segon lloc perquè denunciar un grup d'alumnes que, velats per l'anonimat i l'opacitat de la xarxa cibernètica, difamen i estigmatitzen els companys més febles i vulnerables, em sembla una via oportuníssima per a un enfocament civilitzant i exemplar que impliqui tota la comunitat educativa: l'alumnat, per reforçar la seva consciència de quines han de ser les línies vermelles del comportament moral; els pares de l'alumnat, que no haurien de desconèixer que el món virtual dels seus fills és, de fet, tan essencial i real com el seu món material; el professorat, que davant de fets com aquests no pot ni ha de mirar cap a una altra banda; i els inspectors, les primeres autoritats que no haurien de deixar impunes casos comparables a aquest. I en tercer lloc la decisió de Barceló em sembla virtuosa perquè, denunciant aquest cas, l'Institut de Llançà ens emmiralla a tots i subratlla l'obligació incontestable de custodiar la dignitat de les persones i de lluitar contra la minimització de la barbàrie i la complicitat passiva amb els abusos.