PSC: aguantar la posició

El PSC ha votat de manera diferent del PSOE al Congrés dels Diputats, a propòsit del dret de Catalunya a decidir. Cal reconèixer que ha estat coherent. No és que la coherència consisteixi a votar de manera diferent del PSOE, sinó a fer-ho quan les posicions respectives no coincideixen o quan els interessos del poble de Catalunya ho demanen. Uns interessos que, també cal dir-ho, no vénen donats per cap guardià més o menys il·luminat o oportunista, sinó per allò que ha estat objecte d'acord al Parlament de Catalunya i per la majoritària opinió de la ciutadania catalana. Hauria de ser, aquest, un fet de normalitat, sobretot en un camp ideològic com el socialista, que és per definició la casa de totes les emancipacions humanes, també les nacionals, encara que alguns exponents del PSOE, de vegades, ens sorprenguin amb declaracions que no tenen gens de socialista i que més aviat semblen actes fallits del nacionalisme espanyol que els ha crescut al budellam.

Sóc dels que creuEN que l'actual PSC no respon a l'ampli espai socialista català, sinó a una part massa reduïda del seu espectre. No cal ser molt perspicaç per copsar-ho en la diàspora electoral i militant que l'afecta, en part deguda a la tensió en què es troba la política catalana i que castiga els espais centrals, però deguda també a les vacil·lacions amb què el PSC s'ha mogut tot sovint d'uns anys ençà. Cal refer el PSC des de la pluralitat, restituint la voluntat compartida d'unitat que un dia el va fer possible i va fer-ne el principal agent del retorn de la Generalitat exiliada, el principal garant de la unitat civil del nostre poble, el capdavanter del municipalisme català i, finalment, l'eix del primer govern d'esquerres a la Generalitat dels nostres dies. Cal abandonar les actituds patrimonials, gasives i conservadores, i practicar de nou el coratge i la generositat que ho van fer possible. Així ho ha manifestat recentment l'Agrupament Socialista de Catalunya, un corrent intern del PSC, d'orientació unitària, i sobretot una xarxa social, enllà del PSC, que assaja d'agrupar la pluralitat socialista que avui és en dispersió, per canalitzar-la, quan es donin les condicions, cap a un retrobament innovador, en sintonia amb les noves exigències democràtiques i transformadores que han de reorientar el nostre futur col·lectiu.

El PSC hauria de sostenir la coherència que aquest cop ha exhibit, persistint en la defensa del dret a decidir (només viable si l'Estat accedeix a pactar-lo) i també en la defensa de la possible consulta succedània (no vinculant), destinada a fer sentir la veu democràtica del poble de Catalunya. Ja sé que la consulta serà suspesa pel Tribunal Constitucional que tant ens estima. Però el PSC no pot abandonar la posició, perquè aquesta és l'única palanca que pot moure l'Estat cap al diàleg i el pacte. Com tampoc no pot afluixar en el seu federalisme plurinacional, altre temps majoritari a Catalunya i avui en desprestigi, a causa de la manca de versemblança que li dóna l'immobilisme espanyol dominant. És, però, l'únic terreny on pot gestar-se un nou pacte acceptable per a Catalunya: un Estat català (o com hagi de dir-se), de caràcter nacional, associat a un Estat federal espanyol (o com hagi de dir-se), que es reconeix plurinacional.

En resum, penso que el PSC hauria d'aguantar la posició, peti qui peti, sempre dins del bloc catalanista, sense vacil·lacions que ningú no entendria; i que també hauria de proclamar, més alt que mai, el seu federalisme plurinacional, perquè aquest serà l'únic terreny practicable on, finalment, es donarà la solució. Si l'Estat espanyol es mou, si sabem aguantar perquè es mogui.