Un octubre tensionat
No hi ha possible marxa enrere perquè el model autonòmic està esgotat i el federal és una utopia a causa de la cultura política ‘mesetària'
Fa uns dies vaig coincidir en una tertúlia amb la diputada Marta Pascal (CiU), qui també és presidenta de la JNC. “Quan el protocol es converteix en un problema, vol dir que hi ha molta tensió entre institucions”, va etzibar a mig discurs. Diagnòstic encertat. La tensió que es viu entre els màxims representants de Catalunya i de l'Estat espanyol aflora més que mai, toca l'epidermis més fràgil, genera urticària. No només hi ha verborrea política –que es podria inscriure en el simple tactisme electoralista a què juguen els aparelladors (preparem-nos, que ara vénen les europees!)–, sinó que hi ha voluntat de demostrar que aquest ball de declaracions va més enllà. Té més fons.
Els actes són més importants que les paraules. De fet, les paraules se les emporta el vent, els bufaruts de la rabiosa actualitat. Però, la plantada del president de la Generalitat Artur Mas a la vicepresidenta de l'executiu estatal, Soraya Sáenz de Santamaría, durant l'entrega de les medalles d'honor de Foment del Treball quedarà immortalitzada (Juan Rosell i Joaquim Gay de Montellà, preneu-ne nota), així com també la xocada de mans gèlida de Mas amb Mariano Rajoy en els prolegòmens del Fòrum Econòmic del Mediterrani, i la posterior fugida del president de la Generalitat. Les tensions protocol·làries avisen que Madrid comença a tenir por. De fet, fins ara s'havien distret abonant la cultura de la por i situant, de totes les maneres possibles, un futur estat català fora de l'entramat comunitari. No obstant, ja no n'hi ha prou: ara comença a ser l'hora de demostrar qui mana, de veure qui la té més grossa –permetin-me la vulgaritat.
Fets ho són les imposicions del protocol, així com també l'ofec pressupostari i el fet que l'execució de les inversions reals de Madrid a Catalunya, en el primer mig any de 2013, és del 30% quan la mitjana autonòmica és del 46,2% (som la quarta comunitat per la cua). Davant d'aquesta situació, amb una Generalitat que està en fallida, és evident que la relació entre Generalitat i govern espanyol ha arribat en un atzucac. No hi ha possible marxa enrere, com ja voldrien alguns, perquè el model autonòmic està esgotat i el federal és una utopia, a causa de la cultura política mesetària i les continuades tancades de porta del PP al PSOE. De fet, el líder socialista Pere Navarro ja ho ha comprovat a la seva pròpia pell, tot i que això, no l'ha portat a afegir-se al sector “consultista”, prenent prestada una expressió del republicà Oriol Junqueras.
Ara mateix, quedar-se amb el model autonòmic, per reformat que pogués ser, suposa avançar cap a la residualització del país –la lucidesa de Pujol, en escena–. Sobretot, perquè l'erosió economicopolítica de les institucions catalanes d'aquests últims temps ha estat tan evident que el país difícilment podrà mantenir-se com a motor d'una Espanya que no vol assumir els seus errors: no hi ha més cec que aquell qui no vol veure. Això, sumat a la laminació d'alguns aspectes genuïns que permetien garantir la singularitat cultural i lingüística del Principat, com ara el reeixit model d'immersió lingüística i el control propi que hi havia del currículum escolar.
L'Espanya del PP no és atractiva per a milers de catalans que ja saben que l'única sortida és votar. I el que més evidencia aquesta deriva és que ja no només són catalans de barretina i espardenyes de set vetes els qui demanen ser consultats. El moviment dels consultistes ja és transversal, fins i tot s'expressa en castellà: a inicis del mes passat va presentar-se Súmate, un nou actor de la galàxia sobiranista.
