Perifèries de l'existència

Els gestos, les paraules i les accions del papa Francesc captiven propis i estranys. En poc més de sis mesos des que va ser elegit bisbe de Roma en el darrer conclave, s'ha escrit abundantment sobre les seves homilies, les seves audiències, cartes i discursos. Hi ha una part del poble de Déu que espera reformes substancials en l'organització i la vida de l'Església universal, mentre que altres temen els canvis que aquest nou pontificat pugui propiciar. Els missatges del papa Francesc no deixen indiferent ningú i tant creients com no creients s'hi pronuncien. A Itàlia, en particular, una notable part de l'esquerra política i social és molt receptiva al seu llenguatge, mentre que un segment de la dreta sent recel.

La novetat del seu pontificat no rau solament en els gestos de proximitat i en una posada en escena sòbria i austera; rau en el contingut dels seus discursos, que anticipen una nova manera de percebre el lloc de l'Església en el món i la seva funció dins de la societat. A poc a poc, el bisbe de Roma està bastint un vocabulari propi, un relat de caire clarament evangèlic amb una gran utilització d'imatges que arriben a interlocutors molt diferents. Si s'estudien atentament les seves intervencions, és fàcil constatar l'aparició d'un conjunt d'expressions que formen el que se'n podria dir les paraules clau del seu missatge, les idees força. Una d'aquestes expressions és les perifèries existencials. És nova en boca d'un papa, però el mateix Jorge Mario Bergoglio l'havia emprada en el seu magisteri com a arquebisbe de Buenos Aires. En molts dels seus discursos, el bisbe de Roma exhorta els fidels a sortir de si mateixos, a obrir les portes i a anar a les perifèries de l'existència, als entorns on viure és difícil, on hi ha patiment, sofriment i marginació. Entén que la vida del cristià ha de ser essencialment un moviment vers la perifèria, un èxode cap als llocs on manca pau i consol. Les perifèries són un lloc incòmode, hostil, però només si es produeix aquest moviment, el cristianisme és congruent i coherent amb el seu missatge essencial, amb les ensenyances i els valors de Jesús.

En les perifèries existencials pot passar de tot. No són territoris apamats, ni coneguts. Anar-hi exigeix audàcia, valentia, intel·ligència i sensibilitat. No es tracta d'anar-hi per convertir, tampoc per anul·lar l'altre; sinó per escoltar-lo, respondre a la seva súplica, tractar-lo com un interlocutor vàlid, aprendre d'ell i ser receptiu a la seva crida. El proselitisme –ha dit el papa Francesc– és una bajanada. A més a més de ser una pràctica que vulnera la llibertat d'esperit i l'autonomia de cada ésser humà, és contraproduent com a estratègia de comunicació de la fe.

La idolatria del diner o, el que ell mateix diu, el fetitxisme del diner causa tota mena de perifèries existencials, d'entorns humans explotats i maltractats, humiliats i ofesos. En les perifèries de l'existència hi ha masses humanes que malviuen, famolencs, joves sense feina, ancians maltractats, dones explotades en les carreteres, dones apallissades a casa seva, joves perduts en el món de la droga. En totes aquestes regions, el cristià està cridat a ser-hi i, per això, ha de sortir del seu petit entorn de comoditat, de la zona de benestar i accedir a l'àmbit de risc. Dient-ho a la manera del teòleg Johan Baptist Metz, el papa Francesc defensa una mística dels ulls oberts, una mística que no consisteix a retirar-se del món en un lloc apartat i amb una música agradable, sinó a implicar-se en la història i en el món, perquè solament en les perifèries de l'existència és possible trobar Déu.