Tots Sants (o tots o cap)

Tots Sants podria ser cada dia. Cada dia de l'any té els seus sants esperant que algú se'n recordi. Sant Joan, en el llibre de l'Apocalipsi, després de dir el nombre dels que havien estat marcats (144.000 de totes les tribus d'Israel), confessa meravellat que “va veure una multitud tan gran que ningú l'hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de totes els pobles i llengües”. Aquests ja no eren de les tribus d'Israel, sinó persones anònimes de tot el món. S'estaven drets davant del tron i davant l'Anyell, vestits de blanc. És com si els veiés. Veig aquests homes vestits de blanc, i sé que no és un vestit, sinó una mortalla. Podria dir de memòria el lloc, perquè cada dia apareix als diaris. És l'illa de Lampedusa. Sant Joan va escriure l'Apocalipsi en una altra illa, l'illa de Patmos. Aquest nom identifica una col·lecció de llibres d'espiritualitat de l'Opus Dei. Alguns són excel·lents. Estic pensant en El Señor, de Romano Guardini, i recordo la il·lusió amb què el vaig comprar. No va ser fàcil. És un llibre en dos volums. Cobertes blanques. No recordo el preu. Però recordo que va ser el primer llibre realment seriós que vaig llegir sobre Jesús. El llegia a primera hora del matí, a la capella del Seminari, en l'estona de meditació. Encara el conservo.

Tornant a la visió de sant Joan. Durant anys he viscut en la convicció que l'autor de l'Apocalipsi era l'evangelista Joan, l'últim dels quatre evangelistes. I resulta que no. Es tracta d'un prevere, que es deia Joan. Fou sant? No ho sabem, però d'aquí ve l'equívoc. L'Apocalipsi, a més del llibre que coneixem, és també un gènere literari. Hi ha grans entusiastes de la fi del món. La guerra de les galàxies té aquí un magnífic precedent. I un precedent que generà molta controvèrsia. A alguns els servia de gran consol. A d'altres, els escandalitzava. No combregaven amb la idea d'una fi del món imminent. I encara menys amb la creença d'un regne paradisíac de mil anys en la terra (no estem mai contents). Però la idea més controvertida no era cap d'aquestes, sinó una altra. Concretament, el que treia uns i altres de polleguera era que l'autor de l'Apocalipsi qüestionés l'autoritat civil, la qual, segons l'autor, no ve de Déu, contràriament al que diu sant Pau en la carta als Romans (cap. 13). Un prevere plantant cara a tot un sant Pau, el geni del cristianisme. Costa de creure. I tanmateix és una de les poques coses que sabem amb certesa. Sobre aquest llibre únic s'han dit moltíssimes coses. Se l'ha inflat com un globus, i la seva pretensió no era volar tan alt. Va ser escrit seguint el dictat de les circumstàncies, però ja sol passar, en aquest àmbit de la creació literària, que el que un ha escrit per sortir del pas, es converteix en un gran èxit. Sant Pau, per tot el que va escriure, és un “gegant”. I la gent se l'imagina com en Pau Gasol. I d'això, res: era baixet i, abans de convertir-se, una persona molt emprenyadora. I en canvi, l'himne a la caritat, que llegim en la carta als Corintis, val per tot un tractat de teologia. El tractat que Ratzinger seria incapaç d'escriure.

Encara que no ho sembli estic parlant de Tots Sants. No m'he desviat del tema, encara que, si algú ho pensa, tindrà tota la raó. Però no. Si un sol llibre, l'Apocalipsi, ha sigut objecte de mil interpretacions i ha donat peu a tota mena de fantasies, què puc dir de la santedat, que no generi controvèrsia o que, simplement, no s'hagi dit? La religió (i tot el que l'envolta) és l'Apocalipsi, amics. A partir dels 7 anys vaig començar a llegir vides de sants, i no he parat.N'hi ha de dolentíssimes, i d'altres estan escrites amb un rigor admirable. Però les que a mi m'interessen no s'han escrit. Ni probablement s'escriguin. I són els sants que ara m'apassionen. Sobretot després que el papa Wojtyla, tan extremós en tot, rebentés el tema de les canonitzacions. A la meva manera he procurat reparar-ho. Sóc devot del papa Joan, del bisbe Pere Casaldàliga, del bisbe Samuel Ruiz, de Hélder Càmara, bisbe de Recife, i de tots els bisbes catalans que van participar en el Concili, i als quals enyoro. La majoria ja no hi són, però el Jaume Camprodon resisteix. I acaba de complir cinquanta anys de bisbe. Felicitats! A ell, a mossèn Josep i a les germanetes dels pobres, de Girona, que també són santes. En el meu santoral, les monges hi són molt presents. Des de la més humil a la més docta, com la Teresa Forcades. I amb ella, la llista completa dels teòlegs que Ratzinger ha censurat o silenciat. Davant la censura, la inquisició, les imposicions, la manca de diàleg i les retallades del més valuós que tenim les persones, la llibertat, sempre seré crític. Però no em barallaré mai amb un ateu, paraula que no utilitzo mai, perquè hi estic en deute; sempre m'han ajudat a aclarir les idees. Entre els no creients hi ha autèntics “cracs”. No puc dir noms, però algun dia ho faré. Encara que només sigui per obrir els ulls al típic creient, capaç d'empassar-s'ho tot llevat d'això: que la santedat no és privativa de la religió. Hi ha sants laics i sants sense Déu, que no necessiten cap altre argument per fer el bé que el bé mateix. D'aquí ve el títol: Tots Sants vol dir: o tots o cap.