Policia
Recordo un dia sense importància, una tarda qualsevol, molt a a principis de la dècada dels vuitanta, quan la meva família i jo encara vivíem al Raval –que aleshores no es deia Raval, sinó barri Xino, malgrat que de xinesos no n'hi havia–, quan de tornada amb cotxe a casa va travessar per davant meu un home, fent ziga-zagues. Aparentment em va semblar que aquell home del carrer anava begut o drogat, o que reunia els dos estats d'inconsciència alhora. Vaig frenar del tot per evitar que el vianant errant xoqués amb el meu vehicle i aleshores vaig adonar-me que l'home duia una navalla clavada a l'esquena. Ignoro les circumstàncies de l'apunyalament traïdor i l'estona que feia que aquell home caminava acoltellat, però cal suposar que, quan l'havien punxat, no hi havia cap policia per evitar-ho i, mentrestant, tampoc no havia fet acte de presència cap efectiu policial. Fi de la narració.
Els que no ho hagin viscut ho haurien de saber i els que ho van viure ho haurien de recordar, el cas és que durant moltes dècades (fins a mitjan anys vuitanta) el concepte de policia que més estès estava entre la societat civil era el d'una policia política, al servei del franquisme primer i, després, al servei dels hereus de l'antic règim. També es reconeixia la funció policial que tenia a veure amb la seguretat ciutadana, vinculada històricament al número de telèfon 091, però aquest reconeixement tenia una consideració domèstica. La consideració professional, com en dèiem, era la política –la del “què volen aquesta gent, que truquen de matinada?”
Amb la nova policia de Catalunya-Mossos d'Esquadra, un cos que es va anar implantant progressivament des del 1984 i que avui dia assumeix, pràcticament, totes les funcions policials –tret de les que es manté reservades l'Estat, el concepte de policia que tenim a Catalunya no té res a veure amb el d'abans. Per primera vegada hem tingut –tenim– una policia democràtica amb la seguretat ciutadana com a principal i únic objectiu. Quan diem que “la policia està al servei dels ciutadans” ja no ens cal dir-ho amb ironia, sinó seriosament.
Com passa en tots els àmbits, la democràcia no és un valor absolut, sinó relatiu. Les coses democràtiques poden ser de baixa intensitat o de gamma alta, però sempre són perfectibles; així ho veiem en la política, en la justícia, en l'ensenyament, en la sanitat, en les virtuts públiques i en els vicis privats..., i també en la policia. Hem d'exigir control i millora en tots els àmbits, incloent-hi el policial, però des de la presumpció de la innocència dels agents de la democràcia.