Són manies, probablement

Són manies, probablement. Manies meves, per acabar-ho d'adobar. Em puja la mosca al nas quan sento que els locutors de les ràdios i les televisions no paren d'escoltar quan volen dir que senten. Sovint diuen que hi ha problemes en la comunicació i que no escolten bé. Com s'ho fan per escoltar malament? Potser escolten amb un flabiol sonant... o tenen les orelles a cal ferrer. I això un cop i un altre, amb veu masculina i amb veu femenina, que no és ben vista la discriminació de gènere.

Després vénen els que tot els ve de nou. Entren de nou, agafen la pilota de nou, xuten de nou, cauen de nou... una vegada i una altra. És a dir, de nou diuen de nou en lloc de dir un altre cop, una vegada més, una altra vegada, un altre viatge, un pic més o tantes maneres d'expressar que es produeix una repetició. Tornen a dir de nou sense miraments cada cop que en tenen l'oportunitat. Gent moderna es veu. Neomoderns, podríem dir. Se'ls enganxa la llengua al paladar de nou en nou, quan tot just l'estrenen, es veu. I s'hi guanyen la vida, que ja té mèrit.

I encara els refinats, que vénen a ser tots, o una majoria aclaparadora. Gent fina d'allò més, que mai comença les coses sinó que les inicia. Fa cinc minuts que s'ha iniciat el partit. O encara millor, que s'ha iniciat l'encontre (perquè ja es veu que un encontre és una cosa més important i transcendent que un simple partit. Inicien la transmissió, inicien la cerimònia. On s'ha vist començar res, com les persones vulgars i poc cultivades? (i si no es comença, no s'acaba: es finalitza). Que no s'acosta mai a res ni a ningú, en tot cas s'hi apropa. Si encara hi sou a temps i l'enteneu, us puc explicar aquell vell acudit lingüístic que feia traduir al castellà “acosta't amb mi” (i ho dèiem així, és clar) per “acuéstate conmigo”. Si heu rigut ja deveu traginar algun any feixuc a l'esquena.

I ara que encara ho tenim a prop, anem pels dies propers, que solen ser els que estan per arribar però que ja s'albiren al calendari. N'hem parlat algun dia, dels dies vinents. El proper dimarts queda més fi que un ordinari dimarts que ve. La propera setmana sona millor, a oïdes llamineres, que la setmana entrant. On s'és vist parlar de la setmana que ve!! Com si les setmanes caminessin cap a nosaltres. O del mes entrant, com si els mesos fossin a fora i passessin per la porta de les cases de cadascú.

No, els professionals del mot fi no es deixen entabanar per antigues tradicions ni per romàntiques al·lucinacions de poetes centenaris que creien haver-nos salvat algun mot. Que potser creien que ens importava saber el nom de cada cosa? Cert que ja no diem busson, que semblava una paraulota. Però la resta de vocabulari el podem treure cada dia del diari Marca i de les revistes del cor. Sense manies.