Ni una

Al govern espanyol les coses no li van gens bé. En el subsòl secret de les actituds d'aquesta Espanya (una que sí que gela el cor), hi ha l'autarquia, l'imperi, la una-grande-libre dels nostres malsons, la sobergueria heretada de remots episodis històrics; en definitiva: la nostàlgia. I tanmateix, no hi ha cap camí (ni cap via, ni tercera ni enèsima) de retorn.

El tribunal de Strasburg tomba la doctrina Parot. La indignació que això ha causat va molt més lluny del legítim dolor dels familiars de les víctimes: és la intrusió de potències estrangeres en els afers espanyols. La humiliació ha estat de campionat. No sé si era més significatiu el nebulós bigoti d'Aznar o les també nebuloses celles de Ruíz Gallardón les que expressaven més estupor. Poc després, el Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia declara l'adhesió de Kosovo a la Unió Europea, vetada per Espanya, una sentència que significa que a partir d'ara cada Estat nou negociarà directament amb la Unió Europea, i que el dret de vet s'ha acabat. És a dir, que una Catalunya independent ja no dependrà d'Espanya per continuar al a UE. Les conseqüències són vitals per al procés sobiranista.

Però és que veiem una FIFA que es burla del futbolista insígnia del patriotisme espanyol, Cristiano Ronaldo, i això els ha tret de polleguera. Sense sortir del futbol, el president de l'Olímpic de Xàtiva, Alfonso Rus Terol, del PP, i alhora president de la Diputació de València, és a dir, tot un personatge, menyspreava l'adolorit pare de Nil Marín, el porter del Girona B, mort en tràgic accident als vint anys, quan li va demanar un minut de silenci en el partit Llagostera-Xàtiva. Aquesta execrable conducta ha posat de relleu una catalonofòbia que ultrapassa els límits de la dignitat humana.

Els equilibris dialèctics que ha de fer l'atabalat Ministre d'Exteriors, García-Margallo, són ad hoc per a una classe d'anàlisi del discurs. I per acabar-ho d'adobar, la joia de la corona, la llei Wert, ja ha començat a retrocedir fins acabar en els llimbs dels qui moren abans de viure.

No, no sou mediocres: sou uns pèssims treballadors i us haurem d'acomiadar.