Sílvia, molta Sílvia

Temporada Alta ha superat l'equador d'aquesta edició amb molt bona nota. Seguir tota la programació és humanament i crematísticament una missió impossible, però en aquest primer mes de festival he pogut seguir una desena de propostes i l'excel·lència predomina a l'escena. Escoltar en català de Perpinyà el gran actor Maurice Durozier, del Théatre du Soleil; ésser captivat amb l'italià napolità del gran Toni Servillo, que al capdavant del Piccolo Teatro di Milano demostra que els actors de teatre poden continuar pujant a l'escenari quan tenen més de seixanta anys; assaborir l'experiment teatral de Primera plana; gaudir de les diferents i cada cop més engrescadores propostes escèniques llatinoamericanes, com la desacomplexada Júlia brasilera de Christiane Jatahy... De tot plegat, només qüestionaríem l'estrena de Degustació, poc condimentada, i perquè s'està portant la gastronomia als altars d'una manera exagerada... També hem recollit crítiques a la programació musical: Manel i Andrea Motis han estat els més programats aquest estiu, i portar Melendi només es pot entendre per la suma final d'espectadors. Però si alguna cosa caracteritza Salvador Sunyer i companyia és la capacitat d'anar-se renovant, i la incipient aposta pel cinema i les arts visuals obren un nou camí com és l'atenció a les xarxes socials. El plaer més recent ha estat veure i escoltar la Sílvia Pérez Cruz, que fa un pas més amb l'espectacle Ella y yo, que ha dirigit Julio Manrique, estrenat en una sola funció al Romea, i que ara ha omplert dos dies el Teatre Municipal de Girona, davant d'un públic captivat per la màgia de la seva veu i d'una presència escènica extraordinària. Acompanyada a la guitarra per un impecable Mario Mas i per la ballarina Nathalie Labiano, que duplicava els seus moviments, la Sílvia omplia el gran escenari buit de decorats i anava interpretant les cançons que li venien més de gust, mentre en un contestador s'escoltava la veu d'Ella des de qualsevol part del món, la qual cosa li servia d'excusa per cantar Cucurrucucú paloma o un fado (divertidíssima la seva intervenció en portuguès), o adaptar una tema de Björk o una versió sublim de Ne me quitte pas de Brel, o l'Alfonsina y el mar... En català, en castellà, en francès, en anglès, en portuguès,... no hi ha fronteres per a la veu i el talent de la Sílvia Pérez Cruz.