Vidres trencats

Tal dia com avui, fa 75 anys, Europa visqué una de les jornades més deplorables del s. XX, quan radicals ciutadans del Reich alemany, al capvespre del 8 de novembre, iniciaren el pogrom conegut com Kristallnacht, “la nit dels vidres trencats”, la brutal explosió col·lectiva de l'odi racial que, per molts historiadors, serviria per datar l'inici de l'Holocaust, si és que fos possible marcar amb una data concreta el procés de l'extermini. La brutalitat d'una jornada sagnant, quan foren incendiades quasi totes les sinagogues d'Alemanya i Àustria, mentre es destruïen els locals de negocis jueus i es detenia i assassinava indiscriminadament persones d'aquesta ètnia, convertí aquella matinada en l'emblema del que fou la Xoà i de com pot ser manipulada la voluntat d'un poble.

No es pot dir que l'antisemitisme alemany sorgís esporàdicament en aquella nit ni que el procés d'eliminació industrialitzada dels jueus es dibuixés a partir dels tràgics successos. Des de la destrucció del Segon Temple, a Jerusalem, i la posterior dispersió del poble jueu, els pogroms formaren part de la continuada crònica del “poble escollit”, que històricament ha estat marcat per l'estrella de David. Talment, el món cristià semblava tenir com a distracció dedicar temps i esforços a matar jueus, unes maneres que fins i tot arribaren a formar part de la litúrgia popular. L'odi antijueu es convertí en moneda de curs corrent a Europa i tot justificava l'espoli, l'expulsió o la brutal cacera dels fills d'Israel, que veieren convertit el nom de la seva ètnia en sinònim d'avar, usurer, garrepa i fins de malvat o assassí.

És a les primeries del segle XIX que s'inicia el procés d'assimilació accelerada dels jueus centreeuropeus, quan les elits abandonen els guetos i s'integren en els nuclis ciutadans de l'època. L'economia, la ciència i la cultura són trasbalsades per la nova realitat, ja que la presència en aquests camps es multiplica, si bé l'assimilació, i posterior emancipació, també comporta un nombrós abandó de la pràctica religiosa, tot i que, com diu Saul Friedländer, “la majoria mai no va abandonar del tot el judaisme, el que creà una subcultura específica que, tot i apuntar a la integració, derivà cap a una nova forma de segregació”. Després, un nou fenomen canvià el mapa social europeu, quan un potent corrent migratori desplaçà cap a occident molts jueus de l'est, empesos per les necessitats i situats en un estatus baix. Aviat es produí el doble nivell, o fins potser triple, de classe, entre burgesos assimilats, intel·lectualitat emancipada i desesperats immigrats. Potser igual que tota la societat, però sempre amb la característica jueva.

Tot i l'impacte de la nova situació, Alemanya inicia el segle XX amb un antisemitisme pràcticament inexistent –no és el cas de França o Àustria–, però és a partir de la Gran Guerra quan rep un impuls exponencial, interpretant els jueus com a conspiradors per excel·lència, causants de la derrota alemanya, que han de ser apartats de la societat per evitar la seva malèvola influència. És en aquest ambient que sorgeix el nazisme i la bogeria de la puresa de sang i predomini de la raça ària. Amb el terreny abonat, l'ascens de Hitler al poder comporta l'aplicació d'una política racial, marcada per lleis restrictives i puntuals accions de violència, fins a la proclamació de les Lleis de Nuremberg. L'annexió d'Àustria, com a prova del nou, és una explosió d'antisemitisme violent. El camí és sense retorn. I, encara, els jueus assimilats i les potencies europees no obren els ulls a la imminent desfeta. La Kristallnacht és l'explosió definitiva. La “solució final” entra en funcionament i a partir d'aleshores es viuen sis llargs anys de la més tràgica crònica de la humanitat. Històries que cal recordar, ja aque el perill del neonazisme segueix viu en la societat.